Heu vist el rànquing dels llibres més venuts per Sant Jordi? Per un moment vaig dubtar si aquells noms corresponien a autors literaris o era la llista dels tertulians d’un programa de ràdio matinal. És formidable com funciona el nostre cervell. La identificació automàtica que fem de popularitat i qualitat. És exactament el mateix fenomen instintiu que utilitza la publicitat dels detergents, les cerveses o les pizzes. Si anem al supermercat sempre optarem per aquell producte que ens sona. Aquell pot, llauna o recipient que hem vist a la tele. Aquell nom que hem sentit a la ràdio. Els llibres són un producte més. Un objecte que comprem pel fet de comprar-lo i pel plaer de tenir-lo. És lògic, doncs, que actuem com ho fem quan anem al súper. Si realment ens compréssim un llibre pel gust de llegir-lo optaríem per referents de la literatura. Per clàssics capaços d’obrir-nos el cap a móns i pensaments únics. Però no és això, Sant Jordi. La festa del llibre i la rosa és el dia on poder veure, cara a cara, als famosos que ens agraden.
Escric això des de la mandra que em provoca haver de fer tuits, penjar fotos a Instagram, anar a programes de ràdio o fer espectacles en discoteques per vendre llibres. He entès perfectament que la clau perquè els llibres es venguin no és passar-me tres anys esmolant la meva prosa sinó dedicar centenars d’hores a fer-me famós. La fama com a vehicle per fer llibres, i no al revés. Pateixo un esgotament inenarrable per haver de formar part d’aquest circ i, així, guanyar-me l’opció de publicar un nou llibre. Accepto assumir aquests paràmetres (lleugerament repugnants) per poder seguir treballant de “lo meu”. Resulta que no he d’escriure un llibre. He d’anunciar-lo, fer el pallasso, col·lar-me a la tele i somicar una mica d’atenció mediàtica. Reconec, però, que ho gaudeixo força, tot això. És cansat però alimenta el meu ego.
Si aquest és el joc que toca, aquest és el joc que jugaré. Un servidor també ha utilitzat els recursos mediàtics per vendre llibres. Quan vaig escriure Padre, el último mono amb el Rafel Barceló i el Roger Rubio vaig demanar-li al Berto Romero si volia apuntar-se al projecte. No me’n penedeixo. El llibre es ven com a xurros i en gran mesura (molt gran) és gràcies a que el Berto surt a la portada. Però no puc evitar certa punxada de culpabilitat per acceptar que la literatura es mou en aquest camp enfangat de la fama televisiva. Aquesta competició miserable on els més famosos arriben a Sant Jordi, venen més que ningú i protagonitzen tots els reportatges i portades sobre Sant Jordi perquè, al ser famosos, han venut més que ningú. El meu pare sempre diu: “Els més rics mai paguen res. Els ho regalen tot”. Doncs en la literatura els més famosos són recompensats amb més presència als mitjans perquè han venut molts llibres precisament per ser famosos. Un bucle infernal tan consolidat que no deixa alternativa. Si vols vendre, ja saps, amic. Surt a la tele. Goethe les hauria passat putes.
