Amb un sol adjectiu n’hi ha hagut prou per escaldalitzar el Madrid polític i mediàtic: “autoritari”. La suposada ofensa té l’origen en les organitzacions del sobiranisme social que, per boca de Pep Guardiola, han demanat “ajuda” internacional per “fer front als abusos d’un estat autoritari”. La mateixa ajuda que ha necessitat l’expresident del Parlament Basc, Juan Mari Atutxa, perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg hagi reconegut que no va tenir un judici just i que la sentència que el va inhabilitar per desobediència ha de ser revisada. Sense aquest arbitratge internacional, Atutxa hauria continuat essent considerat un delinqüent per l’Estat espanyol.
Només l’any passat, Espanya va ser condemnada fins a dotze vegades per vulnerar algun dret. El tribunal d’Estrasburg ha sancionat, una i altra vegada, l’Estat espanyol perquè els seus tribunals es neguen a investigar les tortures que denuncien molts detinguts, especialment els que eren empresonats per pertànyer a ETA. Ara que es commemora el vint-i-cinquè aniversari dels Jocs Olímpics, tampoc no està de més recordar la ràzzia que es va ordenar en aquella època contra l’independentisme català, que va acabar amb tortures salvatges als detinguts que, com sempre, van ser negades pels jutges espanyols. El tribunal d’Estrasburg va evitar que aquesta actitud -autoritària és poc- quedés impune.
L’Estat espanyol és autoritari. Ho és per tradició i també perquè s’ha pogut permetre el luxe de no reconèixer mai cap ni un dels seus crims i abusos, ni en dictadura ni en democràcia. A finals del franquisme, Manuel Fraga es va inventar aquell Spain is different per dissimular que, en realitat, no era diferent, sinó pitjor.
