Escòcia tira pel dret i nosaltres què?

"I a Catalunya què fem? Doncs de moment fer front a una Espanya inveterada que renega de llur diversitat i tracta de culminar el gran somni, mai acomplert, d'un estat nació homogeni i d'una sola cultura"

S'ha dit pel dret i pel revés que Gran Bretanya és una democràcia consolidada i que el tarannà britànic -o anglès- és un que ben poc té a veure amb la intransigència o manca de pragmatisme espanyola -o castellana-. Tot això és cert i facilita les coses pels escocesos, i bé prou que ha quedat palès, arran de la resposta de les autoritats espanyoles davant del nostre procés de transició nacional. Escòcia d'aquí a deu mesos organitzarà un referèndum, amb una pregunta clara i un resultat que serà respectat. Si guanya el si seran independents i si guanya el no el resultat implicarà una millora de l'autonomia escocesa que és el que ara venen els unionistes -en boques escoceses per cert- per tal d'afeblir la campanya del si a la independència i reforçar els lligams amb la resta del Regne Unit. Ben mirat els escocesos guanyaran o bé per golejada, amb la independència, o bé pe la mínima, més autogovern, però sempre acabaran guanyant. I si no és ara serà d'aquí uns anys quan cercaran de nou la ruta independentista. Fins aquí tot bé però potser, per no caure en l'autocomplaença, tant innecessària com massa habitualment instal·lada a casa nostra, caldria fer una revisió o un acte de contrició de què estem fent des de Catalunya per tirar endavant el nostre particular procés. No n'hi ha prou amb dir que Espanya ens maltracta i que no respecta alguns dels elements més fonamentals de l'estat de dret. La nostra ha de ser una campanya realment propositiva on els elements negatius de formar part d'Espanya es conjuguin amb elements positius de fer un estat català independent que sigui suggerent i il·lusionant per a la població en general.

En aquesta línia argumental ahir era presentat a Glasgow l'anomenat llibre blanc de la independència escocesa. En aquest document de cap a set-centes planes el govern d'Alex Salmond explica les grans línies mestres del nou estat escocès. I ho fa amb una visió holística de llur país on es parla d'economia, educació, seguretat i defensa o de pensions i gestió de recursos naturals. Així aquest nou estat hauria de constituir-se, un cop acabades les negociacions amb el govern britànic, el 24 de març del 2016. No cal ser massa llest per adonar-se que d'aquesta manera el debat s'enriqueix i permet que la ciutadania tracti d'una forma més racional una decisió que també té molt de sentimental i emotiu.

I a Catalunya què fem? Doncs de moment fer front a una Espanya inveterada que renega de llur diversitat i tracta de culminar el gran somni, mai acomplert, d'un estat nació homogeni i d'una sola cultura. El sentiment i consciència d'agressió vers Catalunya no és que sigui unànime però obté un gran consens a casa nostra. Això es tradueix amb una voluntat majoritària de fer el referèndum i de poder decidir lliurement el nostre futur com a nació d'Europa. Hom té la sensació que tot va molt de pressa però també té la sensació, per moments, que la classe política es troba talment superada per uns esdeveniments que ben pocs els ensumaven. A Escòcia porten mesos fent campanya pels barris de les ciutats i els pobles donant arguments pel si a la independència i ara també darrerament pel no. Ho estem fent nosaltres? Molt em temo que massa poc per bé que les enquestes afavoreixen el si abastament. Però com em deia avui un ancien combatant de l'independentisme una cosa són les enquestes i l'altra les urnes. I tenia tota la raó. Confiar-se en aquesta partida és començar a ser derrotats.

No posar-se d'acord amb la pregunta, o el que és pitjor concebre-la de forma ambigua, seria una derrota com a país on, per cert, ja no podríem culpar a les forces espanyoles d'aquest mal. La data del referèndum i la pregunta han de ser acordats sense més dilació ja que és la única manera que Espanya, i la comunitat internacional, entendran que el procés i la nostra voluntat de decidir van de debò. Si no es pot fer hi hauran maneres efectives de pal·liar aquest efectes, A Roma si arriba per moltes vies. I a la independència també però ser creïble és requisit indispensable en totes elles.

Anem tard amb el calendari. Es digui el que es digui hem perdut un temps preciós per avançar una agenda clarament independentista i on, com els escocesos, poder expressar i fer pedagogia del país què volem. És cert que la crisi econòmica ha fet de les seves però també és cert, que aquesta, algun rol ha jugat -no pas l'únic- en fer brollar la causa independentista o sobiranista que per a mi és el mateix.

Faran bé les instàncies oficials d'escoltar el clam de la gent i també parar atenció al que s'esdevé en d'altres latituds com Escòcia. Del que es tracta és d'engrescar a la gent, fer-la partícip d'un moviment social que ens ha de fer viure millor i ens ha d'ajudar a fer una societat més dinàmica, rica i justa. No n'hi ha prou amb el discurs del greuge, el qual per cert, no et porta enlloc més que a la frustració. Som en un moment de tot o res i els termes mitjos no s'hi valen en aquests moments. Més val fer-se espanyolista que no pas advocat de la tercera via. Catalunya vol decidir, i amb ella, ho ha de possibilitar la classe política. Qui es desmarqui d'aquest discurs no és que ja no sortirà a la foto és que se l'endurà l'inapel·lable curs de la història.

 
 

Comentaris