Javier Cercas va escriure l’altre dia a El País un article assenyalant les diferències entre el debat sobiranista català i el debat sobiranista escocès. No cal dir que, per l’autor de Soldados de Salamina, Escòcia té tot el dret d’independitzar-se, mentre que Catalunya continua patint una febrada neototalitària, que portarà el país al caire de l’abisme. Per Cercas, Salmond és un polític d’altura, que ha sabut guanyar unes eleccions amb un programa obertament independentista, mentre que el president Mas és un txitxarel·lo que està a punt de rebre el que es mereix, després d’enredar l’electorat amb discursos populistes d’una ambigüitat extrema.
Mentre llegia l’article, no podia evitar de pensar en una conversa que vaig tenir fa uns anys amb un exministre del SNP que es diu Jim Mather. El senyor havia quedat admirat amb el dinamisme de l’independentisme català i no entenia com podia ser que amb la força de base que havia vist a Catalunya no anéssim més de pressa que ells. Durant la conferència que havia fet a la Universitat, una persona del públic li havia preguntat què faria el SNP si França o Espanya vetaven l’accés d’Escòcia a la Unió Europea. La resposta va ser clara: “Si això passés -va dir- sens dubte seria objecte de comentari i de debat a tot el món, però de cap manera no modificaria la nostra voluntat de ser un estat independent.”
Li vaig dir que no anàvem més avançats perquè, a Catalunya, no hi havia cap politic amb nassos de dir això. I vaig continuar, a Catalunya no hi ha cap polític amb nassos de dir això perquè un politic amb nassos de dir això no arribaria a dirigir mai cap partit politic. La transició espanyola -li vaig dir- va estar bé per estalviar dolor i sang, però es va fer garantint la continuitat de l’elit que havia governat Espanya durant la dictadura. Vosaltres podeu haver sentit el jou anglès, però mai us han negat la personalitat nacional i vau tenir l’honor -per exemple- de lluitar contra Hitler i el totalitarisme. Tothom coneix el liberalisme escocès. La tradició catalana sobreviu soterrada sota un folklorisme indecent. Si nosaltres haguéssim perdut la llengua com vosaltres, ja no existiríem.
Encara hi vaig afegir una anècdota que ara ajuda a entendre perquè saltar-nos la llei serà l’única manera que tindrem de fer avançar el conflicte cap a la seva resolució. L’últim acte del parlament escocès abans de dissoldre’s el 1707, va ser votar la unió amb Anglaterra. D’acord que l’oligarquia estava comprada, però Anglaterra era 36 vegades més rica que Escòcia en aquells temps. A Catalunya, l’últim acte de les institucions del país, que representaven unes Constitucions de 700 anys, va ser votar la declaració de guerra a França i Espanya. Ha passat molt temps, però si avui ens plantegem votar la independència és perquè a l’Estat espanyol ja no hi manen els militars i França està en una profunda decadència.
Així com molts dels beneficis que justificaven la unió entre Escòcia i Anglaterra s’han anat esvaint després de 1945, a Espanya, molts dels perills que mantenien els catalans muts i a la gàbia s’han anat esvaint des de 1978. Fa vint anys, Negroponte ja va predir que la liberalització de l’economia multiplicaria el nombre de països representats a les Nacions Unides. La llibertat dels pobles és la conseqüència lògica de l’exaltació de la democràcia i l’individualisme. Per això penso que si finalment hem d’acabar saltant-nos la llei per poder votar, també serà per culpa d’escriptors com Javier Cercas. Fa anys que les diferències entre la qüestió catalana i la qüestió escocesa són sagnants, i és prou significatiu que justament se’n preocupi ara.
Si en comptes de buscar excuses i de parlar de la manipulació d’una història o d’un sentiment que no coneix, perquè no li ha arribat per la família, es dediqués a defensar una Espanya decent, que no continués negant les nacions que la constitueixen; si en comptes de raonar com un fill ressentit de la immigració franquista, igual que l’Arcadi Espada, escrivís com l’intel·lectual que pretén ser, potser el clima polític català seria més semblant a l’escocès. Poc a poc, gràcies a Cercas, molts catalans van veient que alguns intel·lectuals “no nacionalistes” han sigut els còmplices perfectes dels polítics populistes i corruptes que denuncien. És per demòcrates com Cercas que Espanya és un Estat fallit i que ha hagut de triar sempre entre l’obscurantisme o la dissolució, de forma tan tràgica.
Ja no cal ni tan sols llegir els articles que la premsa anglesa publica sobre Escòcia per entendre això.
