Una de les coses que més han destacat els mitjans de comunicació catalans, aquests darrers dies, sobre el referèndum escocès, ha estat el fet que els partidaris del SÍ i del NO defensaven les seves posicions sense cap mena de convulsió o crispació. Hi havia posicions més o menys vehements, és clar, però no anaven més lluny per la senzilla raó que tant els uns com els altres són demòcrates i havien decidit dirimir-ho a les urnes, que és la manera com els veritables demòcrates dirimeixen els conflictes. Vull dir que no era un conflicte entre gent que volia votar i gent que ho impedia. Discutien el sentit del vot, no pas l’exercici del vot. Per això, una de les frases més escoltades a casa nostra ha estat “Quina enveja!” Una altra cosa és el resultat de la votació i les conseqüències que tindrà per als escocesos, ja que no trigaran gaire a adonar-se que les paraules, com les fulles mortes, se les emporta el vent i que les promeses de Londres prèvies al referèndum esdevindran engrunes. Fixem-nos que només deu hores després de saber-se’n el resultat, David Cameron ja començava a diluir les promeses que havia fet i defugia el compromís adquirit de dur a terme una nova lectura de la llei escocesa. D’això, pobres escocesos, se’n diu anar per llana i tornar esquilat.
Però Escòcia no és el país dels catalans. El 18 de setembre passat, els escocesos no van decidir el futur de Catalunya. El futur de Catalunya el decidirem nosaltres, digui el que digui l’Estat espanyol, per la senzilla raó que només el poble català té dret a decidir sobre el poble català. És veritat que el nostre procés és molt més feixuc que l’escocès, ja que ens obliga a una despesa addicional d’energia defensant obvietats i drets elementals, però només cal mirar la història absolutista d’Espanya per entendre-ho. Ens ha tocat un antagonista que no va accedir a uns mínims democràtics per evolució, sinó per contemporització, com ho demostra el fet que el dictador va morir de vell i que el Borbó que el va succeir va jurar els principis de la dictadura. Just el mateix Borbó que el PP i el PSOE van blindar ara fa tres mesos per tal que els delictes que pugui haver comès durant el seu regnat restin impunes per sempre.
Tot això, no cal dir-ho, és una llosa, per a nosaltres. És una llosa, perquè explica la raó per la qual els escocesos ja han votat mentre que nosaltres encara estem lluitant per poder-ho fer. I és que el nostre antagonista, a diferència del seu, ni tan sols reconeix la nostra existència. Existeix la nació escocesa, però no existeix la nació catalana. Per a Espanya no hi ha catalans, hi ha només espanyols nascuts al nord-est de l’Estat. El nostre gentilici, no seria nacional, seria domèstic; apte per a coses d’ordre intern, però inadmissible per a projectar-nos al món. I encara menys per decidir sobre la nostra vida. No podem decidir sobre la nostra vida, perquè aquesta no ens pertany. La vida dels catalans és propietat d’Espanya.
Arribats aquí, com veiem, la independència de Catalunya deixa de ser una recuperació de les llibertats arrabassades per convertir-se en una qüestió de supervivència i de dignitat. Cada dia que passem sota el domini espanyol afavorim la nostra espoliació, degradem la nostra educació, degradem la nostra sanitat, degradem les nostres infraestructures, degradem el nostre benestar social, degradem la nostra llengua, degradem els nostres drets i degradem la nostra autoestima. Si és ben veritat que ser lliure és un dret, en el cas dels catalans esdevé una obligació de compliment immediat, ja que la nació catalana no pot viure dintre d’Espanya de la mateixa manera que ningú no pot viure en un espai sense aire. Serà, doncs, per totes aquestes raons, que Catalunya parlarà molt aviat. I ho farà de manera diferent d’Escòcia. Escòcia ha dit NO, però Catalunya dirà SÍ. Dirà SÍ a la independència, dirà SÍ a la llibertat.
