Escenificació de la ruptura

"La mesa del Congrés, amb la seva flamant presidenta socialista i... catalana, ja està tramitant l'expedient per despullar de les seves prerrogatives els diputats electes."

La doble condició de representants electes i presos polìtics dels quatre diputats del Congrés i del senador Romeva, encara que no és reconeguda pels poders públics, destrueix la pretensió de l'Estat de ser considerat democràtic i de dret, homologable, segons la doctrina oficial del ministeri d'Afers Catalans, als països de l'entorn. Se'ls ha permès agafar les actes però no parlar amb els mitjans encara que les actes els facultin com a parlamentaris, que ve de parlar.

La prohibició és absurda perquè els presos han pogut adreçar-se a l'opinió pública mitjançant uns videos que s'han difós a les xarxes, precisament, amb l'ajut d'aquesta prohibició tan absurda. Però també té un significat simbòlic que permet entreveure amb quina manca absoluta d'honestedat tractaran els poders als qui són a la seva mercè. La mesa del Congrés, amb la seva flamant presidenta socialista i... catalana, ja està tramitant l'expedient per despullar de les seves prerrogatives els diputats electes. Ho fa posant la cinquena marxa, impacient per fer fora aquest inconvenient i alleugerir la majoria necessària per a l'investidura del govern. A més, en una taula sense cap representació independentista i animada per un fort ressentiment envers els catalans, no és un tema conflictiu. Un "a por ellos" parlamentari.

És impossible despullar ningú de prerrogatives que no posseeix. Perquè, en agafar les actes, els diputats han assolit la condició de representants de tot el poble espanyol en plenitud del seus drets, entre ells, el d'expressió, la llibertat de paraula. Com es poden limitar els drets d'un diputat per decisió judicial sense suplicatori i sense que el diputat hagi estat suspès pel Congrés? No és admissible que els membres del Parlament estiguin sotmesos a les decisions capritxoses del jutges per sobre de la pretesa sobirania de la Cambra, sense el més mínim respecte pel principi de separació de poders.

El ressò mediàtic de l'acte de presa de possessió, les emocions, les abraçades, la solemnitat de les signatures, van mostrar al món real allò que el món oficial voldria amagar. Ara no veiem funcionaris, reixes, portes, presons, guàrdies, policies, jutges, la cara fosca de la repressió, sinó que se'ns presenta la seva cara humana, la de la gent convençuda, dempeus, resistint sense vacil·lació. En l'amplitud d'un somriure l'espectador veu l'esperança d'un poble i un compromís de portar la lluita fins a la victòria.  

 

En paral.lel, l'Estat és incapaç de respectar les regles que vol imposar als altres. Per això tracta els independentistes amb menyspreu i arbitrarietat. Avui els reconeix uns drets i demà els els nega. Sona una mica com quan el Senat romà rebia ambaixades de reiets de la frontera o quan el Congrés nord-americà signava tractats amb tribus índies, sense reconeixer, en el fons, llurs drets. Amb una diferència notable: el Senat romà i el Congrés ianqui eren dues institucions serioses i previsibles, cosa que no pot dir-se de l'estat espanyol

Tanmateix, els interlocutors dels poders espanyols no són precisament ambaixades de tribus de la frontera a qui es pot enganyar amb promeses falses i papers sense valor, enfrontats a un imperi civilitzat i burocràtic molt superior. Al contrari, són gent que hi està molt avesada i que, donant prova d'una habilitat notable, sap aprofitar els intersticis del sistema colonial-legal espanyol per impulsar la lluita per l'alliberament de Catalunya. Alhora, a diferència dels espanyols, han entès que l'àmbit polític europeu és part inseparable de la política interna dels Estats que el composen i que no tenen inconvenient a portar-hi els conflictes que ocorren al seu interior si ho requereixen.

Tothom admet que el contenciós català no es resoldrà sense una o altra forma d'intervenció europea. Es tracta de trobar la menys escandalosa, la que deixi menys en ridícul l'estat espanyol. Però aquesta intervenció haurà de produir-se, necessàriament, per consagrar una ruptura que, com es va veure a la presa de possessió com a diputats dels ostatges catalans, és inevitable.

 

Comentaris