Tres escàndols propis d’una dictadura

"Si tota l’energia que posen a blasmar el gestor de les engrunes la posessin a blasmar l’espoliador, ja seríem lliures"

És una llàstima que les clavegueres de l’Estat espanyol estiguin tancades al públic; si cobressin entrada, la gent faria cua per veure-les. Galeries i més galeries amb temàtiques diverses: terrorisme d’Estat, crims, tortures, persecució ideològica, empresonaments polítics, fabricació de proves falses, ofensives catalanofòbiques... i uns pressupostos multimilionaris especials per a finançar els milers d’Operaciones Cataluña, de totes les mides, que donen com a resultat una violació sistemàtica dels drets humans. És la praxi d’un Estat que creu fermament que no és la ‘Unidad de Espanya’ qui està subordinada a la Declaració Universal dels Drets Humans, sinó que són els Drets Humans els que estan subordinats a la ‘Unidad de España’. Tot s’hi val, per tant, absolutament tot –i ho remarco: ‘tot’–, per mantenir aquesta Unidad, talment com si fos un manament diví que exigís obediència cega.

1) Tanmateix, hi ha tres casos –per centrar-nos només en tres dels moltíssims afers escandalosos que hi ha– que haurien de ser jutjats per tribunals internacionals, ja sigui perquè afecten altres estats o perquè afecten la humanitat en el seu conjunt. El cas del GAL, n’és un. El GAL va ser una banda terrorista finançada amb fons públics, en el marc d’un Gobierno del PSOE, que va matar vint-i-set persones. Mai no s’ha arribat al fons de la qüestió. Diuen algunes veus que el cas ja va ser jutjat. Mentida! Es va fer una mascarada fent recaure la responsabilitat en uns pocs individus per tal que l’Estat, el Gobierno, el seu Presidente, i els crims que es van cometre quedessin impunes, talment com obra d’uns eixelebrats que haurien decidit que matar en nom d’Espanya era un mandat de Déu. És hora que Felipe González segui davant d’un Tribunal Penal Internacional i respongui d’aquells fets com a principal responsable del govern, d’unes clavegueres i d’uns pressupostos a l’empara dels quals van ser assassinades vint-i-set persones i enterrades, algunes, en calç viva. Cap Estat pot dir-se democràtic sense que l’individu que tenia la màxima autoritat en aquell moment reti comptes a la justícia. I això, sota l’empara actual d’En Comú Podem i del Partit Socialista, que es neguen, encara avui, a retirar la medalla de la ciutat de Barcelona a Felipe González, un dels polítics més sinistres i indesitjables de l’Europa democràtica del segle XX.

2) El segon cas, per bé que d’una altra naturalesa, és el de la casa reial espanyola. Les gravíssimes evidències de corrupció que pesen sobre el rei emèrit, presentades per una de les seves amants i per la premsa internacional, han causat estupor a Europa i han arrossegat pel fang –encara més– una institució espanyola reinstaurada per la força en ple segle XX i que és hereva per línia borbònica d’aquell rei incendiari i sanguinari conegut com Felip V. De fet, no prou satisfets amb la reinstauració, van concloure que de tots els centenars de noms possibles per a la successió de l’emèrit, cap no seria millor homenatge a Felip V que el de Felip VI. Qui va triar aquest nom? El papa i la mama, per iniciativa pròpia, o va ser ‘una raó d’Estat’? Sobre el tema que vincula el rei emèrit a la corrupció amb patrimoni ocult en paradisos fiscals, no s’hi val l’argument d’alliberar el seu fill pel simple fet que són persones diferents. És cert que ho són, i és cert que dels actes d’una persona adulta en plenes facultats ha de respondre aquesta persona, no pas el seu pare o el seu fill. Però estem parlant d’un individu, l’emèrit, que arriba a cap d’Estat sense haver estat votat per ningú i que ho fa precisament per raons familiars, per raons de sang. I és també per raons de família i de sang, no pas d’urnes, que regna el seu successor. La responsabilitat de les maldats que pugui cometre aquesta família, doncs, afectarà tots els seus membres amb càrrecs de poder. Conseqüentment, Felip VI no hauria de tenir cap més sortida que assumir aquesta responsabilitat i dimitir. O és que té tanta cosa a amagar que no pot? Que un governant es protegeixi de la llei autonomenant-se ‘inviolable’ i, per tant, situant-se per damunt de la resta de mortals, ja ho diu tot sobre ell, sobre la seva ideologia i sobre l’Estat que l’empara.

3) Finalment, en el cas dels atemptats de Barcelona i Cambrils el 17 d’agost de 2017, just quaranta-cinc dies abans del referèndum d’independència de Catalunya de l’1 d’octubre, han estat difoses dades que vincularien la connexió de l’imam de Ripoll amb el CNI. L’Estat espanyol, però, ric en terra com és, es fa tips d’abocar-ne més i més sobre la infinitat de casos que l’interpel·len. Darrerament hem vist com l’Audiència Nacional espanyola rebutjava la petició que va fer el pare d’una de les víctimes adduint que tot plegat és una “teoria conspirativa” perquè, com tothom sap, les clavegueres de l’Estat estan tan netes i polides que, més enllà dels milers de rates que s’hi passegen, només s’utilitzen per conservar els vins amb què es reguen els àpats de la Zarzuela i de la Moncloa. Però qui és l’Audiència Nacional espanyola? Quin valor té ni una sola línia de les seves sentències o resolucions? Estem parlant del TOP, del Tribunal de Orden Público, un tribunal franquista que, un cop mort el seu fundador –em sembla que es deia Franco (res a veure amb Franco Battiato)– es va canviar el nom per continuar perseguint tot allò que pogués fer trontollar la Unidad de España.

 

Les clavegueres de l’Estat espanyol, com he dit, són gegantines. Ho han de ser, per encabir-hi tanta podridura, tanta corrupció, tanta supèrbia, tanta catalanofòbia, tant cinisme, tant caciquisme, tant fanatisme politicoreligiós... Cada minut que Catalunya roman sota el jou d’aquest Estat fa un pas més cap al suïcidi. Només en l’exercici 1986-2009, segons càlculs de la Generalitat, Catalunya va patir una espoliació espanyola per valor de gairebé 300.000 milions d’euros. 300.000M€!!! En només vint-i-quatre anys! O dit d’una altra manera: només en aquest període, Espanya ha espoliat cada català per un valor proper als 50.000 euros! Quants estats fallits que podria rescatar Catalunya, amb aquests diners, si fos una nació lliure que, com França, Noruega o Dinamarca, gestionés els seus propis recursos! I encara hi ha demagogs catalans que blasmen el govern català acusant-lo de no dedicar prou recursos a sanitat, educació o cultura. Són els mateixos que necessiten perpetuar l’espoliació per poder continuar acusant el Govern de tenir pressupostos fets d’engrunes. Només tenen un projecte al cap: consumar l’ofec i la consegüent desaparició d’aquest país. Si tota l’energia que posen a blasmar el gestor de les engrunes la posessin a blasmar l’espoliador, ja seríem lliures. Arribats aquí, permeteu-me que ho digui: Catalunya serà lliure, si ho vol. Però ho vol, de debò? O s’estima més viure instal·lada en el victimisme i la lamentació permanent? Que cada lector hi posi la resposta que vulgui. Però el rellotge no s’atura, i va en contra nostra.

 

Comentaris