M’agradaria saber quan podrem reclamar. Quan? Espero, confio, desitjo, que algun dia puguem exigir algun tipus de indemnització –ni que sigui un sugus de pinya- per tota la ruqueria que duem a la ronyonada. Per cada cop que sentim algú del PSC, com el conseller Maragall aquesta setmana, dir això de que vol veure la petjada dels socialistes catalans al congrés. I la fatiga, i la figa, i la bonoloto. Com? Què? Quan? On? Per què? Sisplau! En ple segle XXI s’haurien de preguntar si es pot ser socialista català. Es pot? No, diem no. A qui hem de reclamar a tots aquests que ara juguen a mig caure de la figuera virtual? A qui? Tants estudis i tants anys i tants panys i tants enganys per adonar-se que no es pot ser socialista català? Per ser socialista català has d’anar a treure’t el carnet a Madrid. Al Registre Oficial. A l’herència del negociat franquista. Al melic centralista que mai et tallarà el cordó umbilical. Socialista? Sí! Però passa per Madrid.
Volem reclamar. Volem reclamar perquè som milers de persones, de famílies als que mai ens han enganyat. Socialista i català? Au, passa! Som seriosos. Honrats. Honestos. Tenim dret per tot el que hem patit generació rere generació. M’ENTRISTEIX, I HO ESCRIC EN MAJÚSCULES, quan cada cop és més difícil ser català, quan estem en un dels moments més delicats de la nostra història, quan, quan cada dia hem de lluitar per poder escoltar la nostra llengua, quan ens ataquen insectes, nens de parvulari assilvestrats i jubilats daltònics per poder viure, naturalment, a casa nostra. Quan ens diuen de tot. Quan, quan de quant.
Per què? Per què jugueu a dir mentides? Per què feu mal quan sempre ens han fet mal?
Recordem els que no voleu recordar. Els que no coneixeu. Els que vau escombrar. El periodista Manuel Cruells recorda quan Juan Negrín, President de la Segona República i del PSOE, va traslladar el Govern el 1937 a Barcelona. Aquí es va ensorrar encara més tot. Aquí va arribar el canapè de la dictadura: “Era més que una marginació el que Negrín i els seus homes produïen respecte a la política catalana, era una mena de menyspreu i de desconfiança, com si es tingués interès a humiliar els dirigents catalans després d’haver-los reduït a la mínima expressió política”. I en aquells moments tan decisius “Negrín havia buidat de contingut català tota l’acció política-militar que presida, havia marginat, seguint la constant i permenent tendència del centralisme assimilista peninsular, la política catalana dels llocs decisius de la guerra i la política republicana que havien d’orientar-la”. Per tant “És un fet innegable que el Govern Negrín fins i tot en aquells moments tan crucials per a Catalunya amagava la informació militar i enganyava a consciència Companys i el seu Govern de la Generalitat” I tant i tant, i tant que ningú sap i ningú vol saber. Perquè uns són bons i els altres dolents. I els catalans. Déu meu, els catalans!
Ja ho diu Cruells el 1939: “És clar que, cal dir-ho, sempre hi hagut molts innocents a la política catalana. És, potser, la innocència la virtut constant de molts polític catalans. Recordo, per exemple, un diputat al Parlament català que en dir-li, dos o tres dies abans que caigués Barcelona, què hi feia encara a la nostra ciutat, em va contestar: “Vols dir que caurà Barcelona?” Seria tan greu!”
Aquest és el nostre país. I així, 70 anys després. Encara n’hem de parlar molt i molt. Som molts els que estem tristos, molts tristos. Cada cop se’ns fa més difícil viure aquí. No és política. No reconeixem res. No podem fer la feina ben feta. Estem segrestats per la mediocritat. Es fa difícil. I a sobre hem d’aguantar això. Ho sento, però aneu a pastar fang.
El mestre FM Álvaro amb la seva pituïtària quilomètrica ja ens avisava fa unes setmanes que abans d’arribar a una Catalunya lliure veuríem la ruptura de l’actual PSC. Penso que té tota la raó. Socialista? O català? Aquesta és la qüestió. Si ets socialista abans que català vol dir que són altres els que t’expliquen, els que et diuen qui ets i què has fer. Quan de mal pel país! Quin mal per tota la gent que estimem! Quin mal! Quin mal que potser ens mereixem….I això em fa encara més mal.
