Per primera vegada, alguns estudis comencen a situar el suport a la monarquia espanyola per sota del cinquanta per cent de la població. Però no només és això, fins i tot entre els monàrquics s’expandeix l’opinió que seria convenient un referèndum per decidir la forma de l’Estat, amb quotes per sobre del seixanta per cent. Entre els menors de 35 anys, el republicanisme és àmpliament majoritari i, a hores d’ara, les xifres de monàrquics en els territoris de parla catalana i basca han esdevingut marginals. Com deien el 1930, delenda est monarchia.
El règim del 78 ha tingut prou força com per resistir l’envestida de l’independentisme català, falcant-se en el nacionalisme espanyol i l’autoritarisme. Però aquest mateix impuls reaccionari ha aïllat el sistema institucional de Madrid de la resta d’Europa i, a més, ha empès la monarquia espanyola fins deixar la seva defensa en mans de la dreta extrema. Pedro Sánchez li està fent un policia dolent de manual a Felip VIè i les clavegueres de l’Estat estan passant comptes amb el Campechano, deixant entreveure que la caiguda de la monarquia està a les seves mans i a l’abast dels seus dossiers. Vist l’espectacle de la família Borbó -des de les comissions al hooliganisme piolin– es pot ser monàrquic o bona persona, però no ambdues coses.
El de la monarquia/república és l’altre referèndum, el que no té problemes d’àmbit i que, a més, interpel·la les capes més il·lustrades i dinàmiques de la societat espanyola i el conjunt del progressisme. Però el dret a decidir dels espanyols no mereix el suport de l’independentisme català sense un reconeixement mutu. Aquesta és la lliçó que el catalanisme polític ha après després de cent trenta anys.
