Es podria fer el procés només amb Junqueras?

"Em temo que molts espectadors començin a deixar la sala si no hi ha un canvi en l'argument i el ritme"

No sé si tot el que escolto i llegeixo sobre el procés, i sobre el paper del president de la Generalitat, Artur Mas, i el líder d'Esquerra, Oriol Junqueras, forma part d'un guió dissenyat per no se sap què, si tot és un immens teatre del bo --que diria Mourinho--, però ja comença a resultar una obra que es fa una mica pesada. I, perquè no dir-ho, em temo que molts espectadors començin a deixar la sala si no hi ha un canvi en l'argument i el ritme.

Manllevant el títol del quart disc d'Al Tall, aquell grup valencià d'èxit, "Quan el mal ve d'Almansa" (1979), el mal de l'estancament del procés té en la conferència de Junqueras (2 de desembre de 2014) el seu inici. Ja he escrit que el líder d'Esquerra, mal assessorat, es va equivocar, no va estar a l'alçada de les circumstàncies i no va saber calcular els efectes d'un refredament (lamento dir-ho, tot i que a alguns els molesti) de la il·lusió sobiranista que cada dia era més gran. Fins i tot, la mateixa nit de la conferència, es va poder veure la tensió que hi havia entre la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, i la número dos d'Esquerra, Marta Rovira. A partir d'aquell moment, tot s'ha desenvolupat pendent avall. S'ha perdut clima, il·lusió i transversalitat. Si no fos que l'exministra socialista, Carme Chacón, no està en condicions de donar gaires lliçons a ningú, es podria dir que la seva afirmació que el procés comença a semblar un vodevil no és errat.

Fem una mica de memòria. Davant un fet excepcional, el president Mas va proposar fer eleccions plebiscitàries de forma imminent amb una llista única, amb tothom, i si calia sense ell. L'ANC li va donar suport a través de la Declaració de Cornella. Junqueras va contraofertar llistes separades amb un mateix programa i un govern de concentració posterior. Després, hi va afegir que Mas continués sent el president de la Generalitat encara que no guanyés les eleccions.

Davant el col·lapse i l'estancament generat per les dues propostes enfrontades, els caps visibles d'Òmnium, ANC i de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) fan una tercera proposta: que Mas encapçali una mena de llista del president, succedani de la candidatura única, amb persones de la societat civil, professionals i militants dels partits que vulguin, i que Junqueras es presenti com a Esquerra, sense independents. La proposta, no ens enganyarem, és una mica surrealista i no se si prou digne del que es proposa fer aquest país. Una llista de país contra una llista de partit; una llista transversal contra una llista monolítica; una llista on els convergents renuncien a les seves sigles contra una llista de sigles... Però vaja, és la que hi ha.

Divendres, 9 de gener, i per desencallar el procés, Artur Mas envia una carta a Junqueras proposant-li aquesta darrera opció: una llista del president transversal, amb independents, persones de la societat civil i qui vulgui anar-hi, i una llista d'Esquerra de partit. I Junqueras diu que sí, però que la llista d'Esquerra també portarà independents. El líder d'Esquerra proposa que cadascú vagi pel seu compte, però que ja es treballi en un programa conjunt de govern i, fins i tot, amb el disseny un govern de concentració per després de les eleccions. Així, per què servirien les eleccions? Però amb tantes mans movent els daus a l'hora sobre el tauler, Mas diu que no li agrada que l'enganyin i que no hi ha acord. El clima de desconfiança entre Mas i Junqueras va en augment.

Els moments excepcionals requereixen de decisions excepcionals. Ho era la proposta de llista conjunta del president Mas. Ho era perquè donava un missatge de renúncia personal, de renuncia als interessos propis (legítims, clar que sí!), a favor d'un projecte comú, d'unes il·lusions col·lectives (igual de legítimes que les primeres). Llavors, algú es pot preguntar: si els dos interessos, els individuals i els col·lectius, són iguals de legítims, quin problema hi ha que cada partit es presenti sota les seves sigles? Un de petit i gens menyspreable: si el missatge que Catalunya vol donar al món és que aposta, vol, prefereix, l'apassiona, desitja ser un país independent, només ho pot fer anant tots a una; és a dir, amb una única llista que agrupi tots els que estan pel mateix objectiu. I si algú és capaç de dir que no la votaria perquè hi va un convergent, un republicà, un ecosocialista o un exsocialista és que està malalt. Molt malalt. Només des d'una mentalitat sectària es pot fer aquest plantejament.

A vegades dóna la sensació que alguns assessors plantegen les eleccions plebiscitàries no com una eina per arribar a la independència sinó solament per guanyar el poder. Triar entre CiU i ERC perquè governin el país és legítim però no és excepcional. No simbolitza un nou projecte. És el de sempre: la cursa de dos partits cap a la victòria electoral. Només això.

A vegades dóna la sensació que hi ha alguns assessors que juguen al desgast pel desgast quan el que cal és no desgastar, no erosionar, no desconstruir sinó aixecar, edificar i vestir un nou país. Si Catalunya acaba decidint que vol ser un país emancipat amb projecció internacional haurà de tenir algun líder potent que pugui arrossegar la ciutadania, algú reconegut i prestigiat internacionalment, creïble davant els mercats i prou temut per la seva solidesa política que el converteixi en un blanc difícil de destruir.

Artur Mas ja ha complert gairebé amb tot el que havia promès. Quan els homologadors de patriotisme insinuaven --i deien-- que no compliria, que li tremolarien les cames, que no gosaria donar el pas, Mas ha liderat un disseny impecable per superar tots els obstacles legals que permetessin a aquest país anar a votar per decidir el seu futur; ha plantat cara a l'Estat i ha tret les urnes al carrer el 9-N; i ara haurà d'assumir una querella de l'Estat per exercir un dret democràtic. El seu compromís amb el país ja no el pot qüestionar ningú que no sigui un fanàtic o un sectari.

Segurament no ho farà, però el president de la Generalitat que ha portat Catalunya més lluny que ningú, que ha donat la cara, que s'està jugant el tipus perquè tothom, lliurament, es pugui expressar a les urnes si vol una Catalunya independent, ha de suportar tant desgast: l'Estat, la Justícia, els seus adversaris/aliats?

Mas ja ha demostrat que pot, sap i vol portar aquest país fins on el país vulgui. Insisteixo, segurament no ho farà per la seva concepció del deure, de compromís amb el país i amb la institució, però qualsevol altra en el seu lloc, no hauria dit: Ja us ho fareu?

I si això passés --és només un suposar-- es podria tirar endavant el procés amb l'únic lideratge de Junqueras? Aquesta és la pregunta.

 
 

Comentaris