Si hi ha hagut un fracàs rotund en l’estratègia de Madrid contra l’independentisme català és en l’intent -prioritari, gairebé desesperat- de retirar de l’escena política el president Carles Puigdemont. Els plans de l’Estat passaven per una destrucció dels lideratges (“descabezar“, en termes de Soraya Sáenz de Santamaría) polítics, socials i institucionals que, sumada a la pressió asfixiant de jutges, fiscals i policies, obliguessin a una reconstrucció molt lenta del moviment polític. L’objectiu principal, naturalment, eren el Govern i les entitats, però era imprescindible acabar amb Puigdemont.
Contràriament a aquesta previsió, el fet és que l’estratègia d’internacionalització judicial del president a l’exili ha tingut importants èxits parcials que, al contrari dels càlculs del govern de Madrid, han reforçat el lideratge de Puigdemont fins fer-lo indiscutible en el conjunt del moviment polític i social. Per a més de dos milions de persones -al marge de les sigles concretes que hagin votat- el president legítim és ell i exigeixen retornar-lo al despatx de la plaça de Sant Jaume. Puigdemont és, ara, l’únic lider transversal en part gràcies a l’obsessió contra la seva figura de l’Estat espanyol.
Per això Puigdemont és qui controla els temps i els noms. De fet, la gran paradoxa és que, políticament, ha sortit reforçat de la repressió, més encara si la justícia alemanya torna a humiliar Llarena i les seves euroordres. En aquest sentit, Puigdemont i el seu entorn podrien tenir la temptació d’anar a unes eleccions que, probablement, li reforçarien el lideratge. Però, atenció, això podria convenir a una sola persona, però no pas a un país sencer.
