És l'esquerra

"La qüestió està en si, les dues esquerres, l'espanyola i la catalana, aconsegueixen alliberar-se mentalment del marc conceptual de la dreta espanyola"

El recent triomf de Pedro Sánchez a les primàries té uns punts significatius. Ha reorientat el partit nominalment més a l'esquerra, a l'espera que aquesta canvi es materialitzi. Ha tornat a defugir, a base d'ajornar-la, la qüestió de la forma d'Estat, República o Monarquia. I ha inclòs per primera vegada en el programa el concepte de plurinacionalitat.

 

De seguida han sonat les alarmes en el nacionalisme espanyol. I no només al de la dreta, que es dóna per suposat, malgrat la seva tradició regionalista a l'estil de Vázquez de Mella o Rodríguez de Miñón, sinó al de l'esquerra. I, dins d'aquesta, al del PSOE. I dins del PSOE en el mateix camp sanchista, on s'afanyen a afirmar que la plurinacionalitat es limita al concepte de "nació cultural". Una reacció contrària tan forta en les seves expressions com feble en les seves raons.

 

En realitat, el nacionalisme ha fracturat sempre a l'esquerra i l'independentisme, encara amb més motiu. A l'esquerra espanyola, la plurinacionalitat ara acceptada pel PSOE, va ser primerament enunciada per Podemos i dibuixa una nova línia de fractura entre Podemos i la fracció sanchista del PSOE (i no tota ella) i la resta d'aquest partit.

 

En aquesta situació, el PSOE de Sánchez té dues opcions: una és apropar-se a Podemos i reconèixer contingut polític en la idea plurinacional, pactant un referéndum, i l'altra és tancar files amb el sector de Díaz, restringint la nació a la cultura i convertint, per tant, la idea plurinacional en una expressió buida. Aquesta última opció presenta el desavantatge de no diferenciar-se de la de la dreta i això ha de ser preocupant per l'esquerra. Encara que no per a la que diu tenir "sentit d'Estat", que és el seu vincle amb la dreta perquè l'Estat del qual parlen tant és el de l'oligarquia nacional-catòlica.

 

Amb independència de qüestions menors, el nacionalisme independentista fractura l'esquerra espanyola, part de la qual no té el coratge d'apadrinar una solució nova, original, pactada, del contenciós territorial i actua en això com a subaltern de la dreta.

 

I això pel que fa a l'esquerra espanyola. Però el mateix succeeix amb l'esquerra catalana. L'independentisme també la fractura. Part d'ella és independentista i integra JxS, una altra part també ho és i recolza parlamentariament al govern, però una altra part, els Comuns, no són clarament independentistes, encara que sí favorables a un referèndum acordat i una última part, el PSC, és unionista. La qüestió nacional fractura l'esquerra catalana tan clarament com l'espanyola.

 

 

En definitiva, la independència es veurà possibilitada o no per l'actitud que adoptin les esquerres i per si són capaces de posar-se d'acord en un objectiu comú, cosa que hauria de ser simple tenint en compte que l'independentisme és republicà. Però per a tot això és imprescindible que l'esquerra espanyola no es sotmeti a la visió de la dreta i sigui capaç de formular un projecte propi i innovador que pugui sotmetre's a un referèndum en condicions d'igualtat amb les altres opcions. Un referèndum acordat.

 

L'obstinació a impedir l'exercici del dret d'autodeterminació invocant un tema de principi (la sobirania nacional) comporta una confrontació institucional i social de conseqüències imprevisibles. L'ús de la força en contra de les institucions representatives catalanes animarà a aquestes a una Declaració Unilateral d'Independència (DUI), que posarà el contenciós en mans del Tribunal Internacional de Justícia i, en tant, generarà una situació d'ingovernabilitat de Catalunya i, per tant, d'Espanya.

 

La qüestió està en si, les dues esquerres, l'espanyola i la catalana, aconsegueixen alliberar-se mentalment del marc conceptual de la dreta espanyola. Si tenen el valor de recolzar un canvi pacífic i radical de les estructures de l'Estat que satisfaci totes les parts per no ser una enèsima imposició. I, en cas que això tampoc es pugui aconseguir, si tenen el coratge de recolzar un procés independentista a Catalunya en ús de l'innegable dret dels catalans a la lliure determinació. Entre altres coses perquè podria ser la última oportunitat d'Espanya per entrar al segle XXI.

 

Comentaris