ÉS EL GAT CATALÀ DE CLASSE MITJANA, ESTÚPIDS!

"Qui coneix la Catalunya d'avui?"

El meu gat sempre em treu a donar un tomb. Quan veig la corretja salto d'alegria. Tralarí, tralarà, anem a passejar. Esquivem caques suïcida; bancs trufats de ronya; carrers metrallant greix; tones de nitrat potàssic... El país fet femer explosiu.

Zigzaguegem el camp minat i correm fins al pipi-gat per ser plenament lliures. Aquí la fem petar amb altres bèsties. El tema és d'estarrufa prêt-à-porter: "Qui no ha sentit la curiositat dramàtica de preguntar-se: com és ara Catalunya?" ¿Quina és la veritable fesomia?" Qui tingui la resposta que llenci la primera cua.

La qüestió de cirurgia facial ja se la van plantejar el 1945, des de l'exili, els homes de els Quaderns de l'Exili (Joan Sales; Lluís Ferran de Pol; Raimon Galí; Josep M. Ametlla). Però quan t'han trencat la cara i després, a sobre, te la trasplanten, no et reconeix ni ta mare, ni ta tia, ni la rata Renata. Adés i ara.

Avui, el país ha canviat tant que tampoc no el (re)coneixem. I aquesta afirmació la pot repetir una persona de 80 anys i també una de 30 (i fins i tot de 20). A vegades penso que sóc amnèsic i sonàmbul (a banda de somera). Camino i camino i no reconec res. Ni a Barcelona, ni a Lleida. No sóc l'únic, no sóc l'únic. Deambulem sense direcció, atrapats per una inèrcia hipnòtica. Atrapats per una carícia de dalla. Rosegant unes arengades caramel•litzades ho discutim al pipi-gat.

El felí de classe mitjana nota que alguna cosa passa. No sap ben bé el què, però alguna cosa passa. Alguna cosa is in the air. Però una cosa és no saber –o no veure-ho clar- el què passa, l'altra és negar que passa alguna cosa. Pot sonar semblant, però són dos coses molt però que molt diferents. Radicalment oposades. I així hem recordat el conte del gos, el gat i la rata. Allà va: 

"Nosaltres vam viure plenament l'espasmòdic període 1936-1939, tot tenia un aire tan tràgicament fonedís, semblava tot tan poc assentat, que forçosament, es deixava per a més endavant la interpretació d'aquell moment caòtic. No intentarem pas buscar un sentit al joc d'ideologies que, frenèticament, volien imposar-se les unes a les altres i totes juntes al país. Tothom va poder implantar –ni que fos a la seva columna, a la seva fàbrica, al seu comitè, al seu centre-, la panacea universal de la seva pròpia teoria. Catalunya, rica i plena, ho pagava tot. Fins va ser possible per un temps –com en plena terra de Xauxa- menjar només el llom i el pernil i llençar la resta a la gossada.

Quan els exèrcits envaïdors de la nostra Pàtria van presentar el compte d'aquelles fantasies i disbauxes: la derrota final dels primers mesos de l'any 1939, tothom es va posar les mans al cap. I no pas de penediment, sinó per la patacada rebuda. Aleshores, tothom va dir el seu inflama ¡jo acuso! –fill desnerit de les panacees universals de teories particulars i infal•libles. El que no es va sentir, el que no s'ha escoltat encara, és cap humil mea culpa".

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, vet aquí una rata i vet aquí com ens hem trencat la pinyata. Això ho van escriure els homes de els Quaderns de l'Exili al desembre de 1945. Però... no creuen que és com si parlessin d'ara mateix. Parlem de política, d'economia, d'ètica... De tot. Parlem d'ara, d'ara. Canvies 1939 per 2009 i és igual. Sí, clar, no tenim una Guerra Civil, però sí continuem i tenim una Guerra Moral, Espiritual, Anímica, Virtual, Invisible.

No podem negar que passa alguna cosa. No podem fer veure com si res. No podem girar la vista. Hi ha un país que bona part dels partits polítics, dels mitjans de comunicació, de les empreses... No veuen. No el volen veure. Negar és sempre més fàcil. A curt termini. A llarg termini és letal. Qui veu el què està passant? Qui coneix la Catalunya d'avui? Per què el felí de classe mitjana es troba millor al pipi-gat que no pas a casa seva? Qui sàpiga la resposta tindrà el futur. Love is in the air.

Com diu el darrer punt -dels sis- que el 1943 van escriure els homes de Quaderns per fer foc de les brases: "El desastre nacional del 1939 marca el principi d'una Època Nova". Efectivament, el desastre nacional del 2009 marca el principi d'una Època Nova. Per això cantem al poeta de l'esperança, Màrius Torres: "Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d'ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / pàtria, guarda'ns: la terra no sabrà mai mentir". Traducció pels nostres temps: Ja pots amagar la merda sota l'estora, perquè arriba un dia que la muntanya és tant gran que et fos una hòstia tremenda. És a dir: és l'hora de testimoniar, de demostrar, de mostrar, d'afirmar. De dir la veritat. És l'hora de al pa, pa i al vi, vi. És l'hora del gat català de classe mitjà, estúpids!

 
 

Comentaris