No. No és culpa dels polítics. Acusar-los que no tinguem una república efectiva ens consola, però és hipòcrita. No diré que és injust perquè això equivaldria a restar-los responsabilitat en aquest titànic desastre que és el procés. I, evidentment, són els que voluntàriament s’han ofert a liderar-nos. Van anar a unes eleccions per conduir-nos a la independència. I mira, aquí estem. Esperant que passin els anys i la gent se n’oblidi. No sé com els explicaré, als meus fills quan siguin grans, tot el ridícul d’aquests últims anys. Em farà vergonya dir-los que vam estar a punt de fer una república. Que vam fer mitja revolució. Que vam alçar-nos una mica. Que els carrers van ser nostres una estona. Tot és patètic i, atenció, és culpa nostra. Qui assumeixi que aquest fracàs és una qüestió política s’equivoca. I si certament ho és, vol dir que la independència no és pas més important que aprovar una llei econòmica o una sobre el transit. És a dir, si es tracta només d’una qüestió de gestió política no és tan important. I si realment estem parlant d’una gran revolta nacional, no pot ser culpa només dels polítics. És la nostra responsabilitat. Si no tenim independència és perquè no la vol prou gent, ni de manera prou apassionada.
Molts catalans hem viscut el procés cap a la independència com un soci del Barça. Hem anat al camp els partits importants, hem animat, hem celebrat les victòries i hem escridassat l’àrbitre. Però ens hem comportat com si el partit no el juguéssim nosaltres. Com si en tot això de la independència la nostra feina fos, simplement, animar els polítics una mica i, després, seure a mirar la tele. L’únic cop que realment vam intentar assumir la nostra responsabilitat i ens vam manifestar sense tutors legals d’una o altra ONG catalanista (la nit de l’1 d’octubre del 2018), els polítics i els líders de bé ens van increpar per violents i salvatges. Era una mostra de passió social. Popular. Nacional. L’esclat d’un sentiment de frustració legítim que va espantar a tothom. Però llavors, com voleu exactament la independència? O no la voleu? No la faran pas, els polítics. És absolutament impossible que així sigui. I val més que deixem de donar-nos cops de cap contra aquesta paret inamovible.
Si la gent vol la independència, si la desitja de manera inexcusable i apassionada, com una necessitat biològica, com un crit unitari, és imparable. Ara bé, si volem que els polítics la busquin als despatxos mentre nosaltres ens ho mirem des de la graderia, el fracàs serà tan enorme com està sent actualment. Perquè les coses realment grans s’aconsegueixen com un riu desbordat. Perquè la pressió és tan abismal que cap mur pot contenir-la. És així com funcionen els grans canvis. Com una necessitat consensuada que es converteix en necessitat històrica inevitable. Tenim carrers, tenim gent, tenim teles. No obrirem informatius a Nova York o Hong Kong perquè un dels nostres polítics faci això o això altre. Només ho aconseguirem si tots, units, mostrem la nostra disposició. És possible, però, que només culpem els polítics per amagar-nos. Per ocultar que, en realitat, tampoc necessitem tant la independència i, mentrestant, anem dient que és cosa seva.
