El dia de Sant Esteve vaig tenir l’honor i el plaer de ser un dels lloros del Quinto de Sant Cugat del Vallès que cada Nadal s’organitza a l’Envelat. Des de fa unes edicions, l’entitat que l’organitza és Cal Temerari, un equipament cultural, social i cooperatiu de la ciutat. El lloro és una de les persones que canta els números de la rifa. A més de Cal Temerari, el Quinto es fa amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sant Cugat i les desenes de persones que el fan funcionar són voluntaris. Són els encarregats de repartir les butlletes, de recollir els diners, de procurar que sempre hi hagi guixes a les taules a més de servir begudes a les barres i de sonoritzar el local.
Aquest any, a més, una de les funcions dels voluntaris és impedir que hi hagi situacions de desigualtat de gènere. I això engloba des de detectar possibles agressions sexuals a evitar expressions masclistes dites tant pel públic com pels treballadors. Aquest punt, evidentment, inclou els lloros. Efectivament, la voluntària em va explicar el protocol i em va comunicar que si des de l’escenari emetia una expressió que se saltava la igualtat de gènere, m’ho comunicaria perquè la corregís.
Haig d’admetre que vaig tenir diferents sensacions a mida que anava escoltant les explicacions de la voluntària. La primera va ser la de sorprès. No tenia ni idea que existia ni aquest protocol, ni aquesta funció de la voluntària ni que això m’afectés. La segona va ser la de pre-ofès: “Masclista jo? Però tu que t’has pensat?”, vaig pensar en silenci. Però els 42 anys que acabo de fer i que –estic segur- doblen els de la voluntària em van fer continuar en silenci enlloc de parlar abans d’hora.
I sort d’això perquè penso que per més que em tingui per un home no-masclista ningú està alliberat al 100% i durant tota la vida de caure en gestos que sí que ho poden ser. Gràcies a la observació preventiva de la voluntària vaig arribar a la conclusió que mai s’ha d’abaixar la guàrdia perquè el masclisme té moltes cares i el que jo podria concebre com a broma innocent podria ser constitutiva d’un insult cap a les dones i per tant, una petita contribució a la perpetuació de la desigualtat. .
24 hores abans de tot això que us explico van matar la novena dona assassinada aquest any a Catalunya a mans de la seva parella o exparella. No tots els homes són assassins però sí que tots els assassins són homes. Entre fer un acudit aparentment inofensiu i matar una dona hi va un món, però el motor és el mateix: la creença atàvica que l’home és un ésser superior a la dona. I el que fa allargar aquesta creença és la normalització. Mica en mica, els crims s’estan desnormalitzant i sacsegen les consciències de la societat, però hi ha molta feina a fer en l’altre extrem, el de les aparences inofensives.
Per això estic molt content de no haver donat per fet a la voluntària que amb mi no havia de patir, que no faria cap comentari masclista. Al revés, em va fer reflexionar sobre com podem eliminar espais de masclisme aquells que ens tenim per unes persones perfectament antimasclistes. Perquè per desgràcia n’hi ha. I no passa res per admetre-ho. De fet, és el primer pas per eradicar-lo. I això és cosa nostra: dels homes i de les dones.
