Quan ERC va decidir que el govern de la Generalitat havia d’estar en mans del PSC –això passava l’any 2003 després que el candidat socialista Pasqual Maragall perdés les eleccions davant del candidat de CiU, Artur Mas—el llavors líder dels independentistes afirmava, entre altres coses, que Catalunya necessitava que el socialisme català arribés per primera vegada al govern de la Generalitat perquè significava integrar per la causa del catalanisme a sectors socials poc sensibles amb aquesta idea i perquè el seu influent germà de sang espanyol –el PSOE—podia ser molt útil pel rellançament polític del Principat. La idea dels dirigents d’Esquerra, a més de foragitar CiU de la plaça de Sant Jaume i d’intentar ocupar el seu espai electoral, era força al socialisme català a utilitzar el seu pes a Espanya en beneficis de l’autogovern. Josep Lluís Carod-Rovira teoritzava que situar un dirigent del socialisme català (2003, Maragall; 2006, Montilla) al capdavant de la primera institució de Catalunya els comprometria tant amb el país que seria gairebé impossible que no posessin la seva força al servei de la institució.
Ja han passat set anys i tothom ha pogut sospesar els beneficis (o no) d’aquella opció de Carod-Rovira. Sembla evident que el temps ha demostrat que el PSC necessita replantejar la seva relació amb el PSOE si vol continuar sent un partit creïble al davant de la Generalitat. El seu pas pel govern del país no ha significat, per ara, un augment de l’autogovern del país, ni una espectacular millora del sistema de finançament; ni un més alt grau de consideració a l’Estat, ni un major grau d’inversió… Gairebé tots els elements que feien atractiva l’entrada del socialisme català a la Generalitat (capacitat d’influència a Madrid, integració de sectors socials allunyats del catalanisme, etc) han quedat en entredit. S’equivoquen aquells que pensen que l’augment de l’independentisme a Catalunya és fruit d’aquesta estratègia. Tot al contrari. És fruit de la frustració de sectors que havien cregut en la fórmula tripartita com a eina per tenir més poder i de la indignació d’aquells que veuen com es discrimina el país.
Durant els primers anys de govern de Jordi Pujol, i sobretot després que el l’executiu socialista de Felipe González impulsés, a través de la Fiscalia Generalitat de l’Estat, la querella de Banca Catalana amplis sectors del catalanisme acusaven el PSC de ser un partit botifler. Botifler és el nom que es donava als partidaris de Felip V durant la Guerra de Successió. Raimon Obiols es va haver de sentir més d’una vegada com l’acusaven de treballar a favor del govern d’Espanya i contra el de Catalunya.
És el PSC un partit botifler? Seria injust afirmar una cosa així. Sobretot perquè el socialisme no és uniforme i perquè entre els que més han treballat per Catalunya hi ha destacats socialistes, tant a nivell nacional com a nivell local. Però el PSC té una relació complicada amb el socialisme espanyol. Tot i no ser el mateix partit, al Congrés de Diputats estan sotmesos a la disciplina del socialisme espanyol. Sense canviar la seva vinculació al socialisme espanyol el seu grau de maniobra és limitat. Disposa de 25 diputats clau a Madrid, sense els quals Rodríguez Zapatero no ocuparia La Moncloa, que no han pogut influir per impedir el retall de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional i que ara, no han sabut evitar la desinversió del Ministeri de Foment a Catalunya.
Poc del que l’exlíder d’ERC considerava clau per fer un dirigent del PSC president de la Generalitat ha demostrat ser rellevant. El PSC, no hi ha dubte, és un dels dos partits polítics més importants de Catalunya. Governa la Generalitat, les diputacions, ajuntaments i consells comarcals. Hi ha amplis sectors socials que s’hi senten identificats, catalanistes i no catalanistes. Però la seva capacitat d’influir a Espanya és molt limitava. La seva vinculació al PSOE no els deixa marge de maniobra. Ho han dit per activa i per passiva en força ocasions els consellers Antoni Castells, Montserrat Tura, Ernest Maragall, o antics dirigents com Jaume Sobrequés, etc. Només cal que aquells que hi creuen, que consideren que el socialisme català ha de tenir veu pròpia al Congrés i llibertat per decidir el millor pel país facin l’opció de presentar la seva alternativa dins el partit. Que hi hagi disparitat de parers i que la veu del catalanisme se senti amb nitidesa al PSC. Hi ha força dirigents locals sensibles amb aquesta problemàtica, que aspiren a recuperar per al socialisme català un marge de maniobra com que el havien tingut Josep Pallach (PSC-r) o Joan Reventós (PSC-c) i que propugnen una reformulació del seu paper a Catalunya i d’Espanya.
