Un error imperdonable

Montilla ha fet un pas més en la degradació de la institució de la Presidència, fitxant com a conseller d’Enagás

José Montilla va accedir a la Presidència de la Generalitat l’any 2006 malgrat haver obtingut un dels pitjors resultats electorals de la historia del PSC (després, Pere Navarro i Miquel Iceta van triturar-los a la baixa, però això ja és una altra història). La suma amb ERC i ICV va situar Montilla en una cadira on probablement ni ell mateix havia pensat mai que seuria. Les seves inseguretats personals i l’historial d’inestabilitat del primer tripartit van convertir la seva en una presidència marcada per una obsessió: no equivocar-se. El Govern havia de ser previsible, les improvisacions estaven prohibides, no hi havia més èpica que la gestió diària, i el posat seriós i a voltes entotsolat del President marcaven el to i el camí. La fàbrica de relats del PSC va col·locar amb èxit en els mitjans la idea d’un President amb un altíssim “sentit institucional”, en contrast amb “les excentricitats” de l’expresident Maragall. I així va ser com, malgrat el sotrac final de la sentència del TC sobre l’Estatut, José Montilla i Aguilera va sobreviure i va passar l’examen.

El primer senyal que l’altíssim sentit institucional de Montilla potser no ho era tant va ser la seva excursió al Senat. Molta gent, també dins del PSC, va pensar que el fet que un expresident de Catalunya anés a escalfar la cadira a un òrgan de segona divisió era totalment inapropiat. Però majoritàriament la classe política i els creadors d’opinió van mirar cap a una altra banda. Ara, però, Montilla ha fet un pas més en la degradació de la institució de la Presidència, fitxant com a conseller d’Enagás. Un expresident de la Generalitat fent de lobbista d’una companyia de l’IBEX35 és un gir de guió que segur que els redactors de l’estatut dels expresidents de la Generalitat (aprovat pel Parlament al 2003 i modificat al 2015) no esperaven. Els expresidents tenen assignat un sou molt generós i una oficina personal amb tres empleats, xofer personal i servei de seguretat no només per subratllar que la seva institucionalitat és vigent fins que moren, sinó també per evitar situacions compromeses com la que Montilla acaba de provocar.

 

Diu Montilla que “mai he utilitzat ni utilitzaré mitjans i espais públics per a activitats privades”, però aquesta és una línia de defensa insostenible. Quina garantia tenim els ciutadans que dins de la seva oficina d’expresident no tocarà ni un sol paper d’Enagás, ni rebrà i contestarà un sol correu electrònic com a conseller d’Enagás, ni farà cap trucada ni en rebrà com a conseller d’Enagás? Com sabrem que el xofer que li paguem tots no el portarà a un dinar de feina com a conseller d’Enagás, o no el portarà a Sants-Estació a agafar l’AVE per anar a una reunió del consell d’Enagás?  No ho veu, el President Montilla, que s’ha posat a ell mateix en una situació impossible?

El Parlament de Catalunya ha convocat Montilla a donar explicacions, però no hi ha explicació satisfactòria possible. O l’expresident renuncia a tots els privilegis pagats amb diner públic, o el Parlament ha de trobar la manera de retirar-los-hi. Qualsevol altra solució és una degradació que la Presidència de la Generalitat no es mereix.

 

Comentaris