Erra que erraràs

"Caldria interrogar-se per quin motiu tenim tants polítics que s'expressen malament i tenen en conseqüència una més que deficient oratòria"

Sembla mentida que, a aquestes alçades, una declaració parlamentària que a més va ser llegida, no pas improvisada, per una diputada porti tanta polseguera i generi una exagerada quantitat de malentesos i desqualificacions. Em refereixo com hom pot imaginar a la intervenció d'aquesta setmana de la senyora Erra, a tomb de la normalització lingüística i l'ús social del català entre la població autòctona i la nouvinguda.

És ben cert que els enemics de Catalunya són legió sempre àvida de fer i xuclar sang aliena, en especial de la sèrie quatribarrada; ara bé, caldria des de casa nostra ser no només curosos sinó especialment intel.ligents i estratègics alhora de fer ús del llenguatge quan té a veure amb qüestions delicades com la identitat, la raça, la llengua i la cultura etc. És obvi, menys per la caverna mediàtica unionista i pel seguidisme claudicant i traïdor de bona part de l'esquerra catalana -encara sense noves que caigué el Mur de Berlin- que l'alcaldesa de Vic no té ni un àpex de racista o de xenòfoba i que, per elevar-ho un xic més, el nacionalisme català mai ha pecat d'aquests lamentables atributs. Ara bé, sempre és bon moment per difamar i calumniar Catalunya i la catalanitat, com sempre és bon moment per una bona part d'aquesta esquerra de fer-se l'orni i mirar cap a un altre cantó quan del que es tracta és de defensar el país de les impostures o, com en aquest cas, d'una deficient i mal girbada exposició de la diputada de la ciutat dels sants de nom Anna, no pas Laura.

En aquest punt caldria interrogar-se per quin motiu tenim tants polítics que s'expressen malament i tenen en conseqüència una més que deficient oratòria o manquen de la necessària capacitat de construir un bon discurs escrit. El problema, a voltes com ara, són les formes però tot sovint el contingut i una pèssima contextualització dels esdeveniments que sovint implica determinats paral.lelismes que es presten, per el gran públic, a la confusió. Aquesta setmana la senyora Ponseti, recentment estrenada com eurodiputada, feia una estranya comparança entre l'actual situació de Catalunya i l'expulsió dels jueus, per part dels Reis Catòlics, en el no gaire immaculat any 1492. De nou, sembla mentida que en aquest cas una persona de notable nivell intel.lectual i d'experiència internacional dilatada i per postres en el món anglosaxó, es serveixi d'un exemple que irritarà a molts -especialment els jueus- o que en el millor dels casos generarà confusió a propis i estranys més enllà de les nostres fronteres. I seguint amb l'argument caldria recordar a la nova eurodiputada que el primer pogrom de l'Europa occidental, lluny de trobar-lo a la nostra península com ens afirmava, si deixem estar el temps dels romans, tingué lloc al país on ella mateixa s'ha aixoplugat de l'hostilitat judicial espanyola. Fou el recordat rei anglès de Braveheart n'Eduard I amb el gens romàntic epitafi de “martell dels escocesos” -també feixista en un temps sense ideologia?-, qui un cop derrotats els companys d'armes de Wallace, decidí estalviar-se el pagament dels deutes contraguts amb els financers jueus i a crit de  deicides, els envià de dret a la foguera amb un martell, ara contra heretges, un cop derrotats els escocesos. Les històries nacionals, tenem punts foscos i no només en el cas d'Espanya. I aquí, per cert, caldria afegir per quin motiu, seguint amb la seva lògica, no va tenir a bé esmentar també l'expulsió dels morics o la conquesta d'Amèrica o d'altres episodis poc elogiosos de la història d'Espanya. De fet, hauria estat molt més astut no referir-se a episodis extemporanis que en res tenen a veure amb la situació actual que vivim a Catalunya i explicar, amb pels i senyals, el que sí passa avui a la nostra terra. Precisament l'exconsellera que tingué el coratge i la decència de reconèixer que el seu Govern no anava de debó per fer la independència.

La intel·ligència política aconsella no ficar-se en situacions difícilment controlables o inexplicables, ve a ser el mateix, pel gran públic i per tant susceptibles de perillosa tergiversació. El catalanisme té grans atributs i exemples que històricament l'honoren i no cal demanar perdó, com erròniament ha fet ara l'Erra, per allò que no has fet o que no et categoritza. Ho he explicat abans i, en un munt d'articles, el nacionalisme català era europeista quan a Espanya la dreta i l'esquerra eren antieuropeistes: els primers perquè Europa era la democràcia i la llibertat i els segons perquè Europa era el mercat comú capitalista i liberal. Amb complexes i desconeixement no anem enlloc, veritat senyora Erra?; i amb amateurisme polític i estratègic sempre anirem de “farol”, veritat senyora Ponseti? Espero que no ho tornin a fer i els seus líders menys encara, si no és que volem més exili i presó i menys independència. Prou de victimisme i comencem a redreçar el rumb vers la independència.

 
 

Comentaris