Miquel Iceta, l’actual primer secretari del PSC, deia no fa gaire que el llegat polític de Joan Raventós és més vigent que mai. Iceta sosté que els polítics de totes les formacions han de saber conjugar amb erra de Reventós el respecte, la reconciliació i les reformes. Aspectes sense els quals no només Catalunya sinó qualsevol país no se’n sortirà. Si m’ho permet Iceta, n’hi afegiria tres més, a aquestes erres, les de rectificar, renegociar i refer. Uns verbs, prenyats d’una actitud sàvia, que en política- com en molts altres àmbits de la vida- seria molt benvinguda.
M’explico. Aquest 13 de gener d’ara fa 15 anys ens va deixar Joan Raventós i seria tan necessari, saludable i confortant que els líders polítics revisessin de tant en tant les paraules dels seus predecessors. Com ara les de Joan Raventós. Sincerament compromès, des de jove, amb les causes de la llibertat, la justícia social i l’autogovern de Catalunya, Raventós que havia enfonsat les seves arrels en el catalanisme popular, sabia que la cohesió social i la cohesió nacional del nostre país eren elements clau per al progrés i la millora social dels catalans. Unes conviccions que, qui va ser president del Parlament de Catalunya del 1995 al 1999, les havia adquirit des de casa.
El seu avi Jaume Carner havía sigut ministre d’Hisenda i el seu pare, Manuel Reventós, director general de Comerç i Aranzels durant la Segona República. Estava, doncs, entre els perdedors i la dictadura va obrir contra la seva familia un expedient de responsabilitats polítiques. Uns fets que el van esperonar precisament a fer néixer dins seu la ferma necessitat d’assumir responsabilitats per millorar la col.lectivitat on vivia.
Començava a instal.lar-se en la seva manera de pensar i fer política el socialisme humanista que desenvoluparia. Tal com el mateix Raventós escriuria: “havia entès que la igualtat del génere humà; la consciència de la persona com a subjecte de drets i deures; la identitat nacional del meu poble i del meu país, Catalunya; la democràcia, basada en les llibertats individuals i nacionals, com a millor sistema polític”. Aquell socialisme humanista ha volgut ser, és i vol seguir sent un combat generós per la dignitat humana i per l’emancipació personal i social, fonamentat en una radical motivació ètica i en un sentiment de responsabilitat cap a la comunitat de la qual formes part i d’escoltar els seus anhels, i convençut, a més, que tan sols pot avançar en aquest combat amb les armes de la cultura i de l’educació. Aquell socialisme de sentiment i d’actitud no encaixa amb el discurs polític actual però convidria que arribés a calar en totes les formacions que ara estan més preocupades en el.laborar manifestos, declaracions i moviments buits, interessats i en alguns casos, corruptes.
Sense aquest sentiment que empenyia la voluntat de fer de Raventós no es pot avançar en cap direcció. Aquesta actitud pot semblar, avui, desfasada en el convuls debat polític de cada dia. Però si ens hi aturem a pensar i tothom està disposat a rectificar, renegociar i refer hi ha possibilitats d’èxit. Només així farem bona aquella divisa tan preuada que van esgrimir molts polítics de la vella escola- entre ells Raventós- per resoldre els problemes. La passió pel diàleg i la negociació per trobar solucions als conflictes.
