Durant dècades, el projecte polític d’aquest país ha estat l’erm; és a dir, la urbanització depredadora del territori, l’encariment de l’energia per centralització en grans empreses que controlen el mercat, i la sobreutilització i privatització de l’aigua, cada cop més escassa en un país mediterrani. Allò natural s’encimentava i ja no hi creixia res perquè s’ho quedava l’amo, metàfora capitalista de les darreres dècades.
Entre el franquisme i el pujolisme, ambdós tremendament centralistes, es va fer bandera del NIMBY (not in my back yard) per portar lluny de la metròpolis barcelonina aquelles activitats necessàries pel desenvolupament econòmic del país però perilloses. Les que ningú volia a prop de casa, entenent aquest ningú com la capital, és clar. I així és com es va triar el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre per acollir la petroquímica i les nuclears, fent veure que eren inversions que portarien llocs de treball en uns territoris allunyats i, deien, sense projecte de futur. Ai, aquell paternalisme que hem aguantat els que vivíem lluny del centre! El regal associat però, ha estat la precarietat laboral, el risc d’accidents greus i un futur industrial que no anirà més enllà de vint anys de vida degut a la crisi climàtica i la fi de l’era del petroli.
Al Camp i a l’Ebre, les brillants alternatives econòmiques davant l’escenari Greta Thunberg, el del canvi de model obligat per evitar el col·lapse planetari, es centren en la construcció de casinos, l’arribada de macro-abocadors com el de Riba-roja i el canvi de la pagesia per plaques fotovoltaiques. I així es van conreant els grans incendis, per abandonament de l’activitat agrària. Com al Pirineu, on la manca de neu fa pensar al Govern que el millor negoci és organitzar uns jocs olímpics d’hivern el 2030, súper coherent, oi? Afegim-hi al còctel de la indignació la reducció de trens degut a la construcció de la variant ferroviària de Vandellós. I ara expliqueu a la població afectada, que no té alternativa de transport públic al cotxe, que no pot entrar a Barcelona perquè el seu contamina massa.
El sud del país, que no de la nació sencera, té, des de fa temps, un sentiment de greuge, abandonament i menysteniment. Ara cal sumar-hi la presa de consciència col·lectiva pel que fa a una desprotecció manifesta davant el risc d’accidents greus i la sensació de que els prenen per tontos quan els hi diuen: tranquils, l’aire és respirable, no està contaminat. El putaramonetisme oficial per fer estudis científics seriosos i explicar amb dades les conseqüències sobre la salut de la indústria química és vergonyant. Ni cel net, ni pulmons nets. Opacitat oficial. El barret de fum que cantaven Els Pets. Un polvorí que fa patir. La Catalunya apocalíptica de l’any 2032 que va imaginar en Valero Sanmartí potser no és tan distòpia com sembla, potser no queda tan lluny.
Vivim en un sistema econòmic obsessionat amb la maximització de beneficis, en detriment de la seguretat laboral i la prevenció dels riscos d’accident, aspectes que, en definitiva, van lligats a les indústries químiques. No és cap secret que el president de la química sinistrada a La Canonja és una de les dos-centes fortunes de l’Estat. Tot i això, les queixes per manca de treballadors, per escatimar inversions en seguretat i per incompliments ambientals eren vox populi. El model d’aquesta màfia empresarial capitalista és senzill: beneficis ràpids a costa de reduir personal i no invertir en prevenció del risc. Inseguretat laboral i vital, pels treballadors i per una població de 300.000 persones que viu a tocar de la petroquímica. Gàngsters.
La massiva manifestació per exigir més controls a la indústria, convocada per la plataforma Cel Net el passat dimecres a Tarragona, ha trencat un tabú instal·lat des de fa dècades entre la bona gent del Camp i l’Ebre: calia callar sobre la petroquímica perquè eren molts llocs de treball, igual que amb les nuclears o amb Ercros a Flix. Ara però, en un moment on respirar mata lentament i el risc d’accident químic greu s’ha fet palès i visible, la gent comença a dir prou. La pregunta és la de sempre: els polítics sabran estar a l’alçada i al costat d’un territori que mai ha estat prioritari? S’atreviran a plantar cara als excessos d’unes empreses, d’una patronal, que, a banda de pagar la festa major i patrocinar l’equip de futbol, tributen l’impost de societats fora i mercadegen amb les nostres vides? Tant de bo a partir d’ara canviem l’erm per la vida com a projecte polític.
