Que una flota es digui humanitària quan pretén portar la meitat d’ajut que Israel deixa passar cada setmana a través del port d’Ashod és poc creïble. Els ciutadans de Gaza reben una tona d’aliments i subministraments mèdics per persona i any, les fotografies de mercats de Gaza a mitjans del passat setembre divulgades per diversos diaris de tot arreu donen testimoni que no hi ha escassetat.
Que aquest grup d’embarcacions (on hi participen diverses entitats humanitàries) sigui organitzada per la ONG turca IHH que, a part de dur a terme projectes a Àfrica, va ser investigada per una institució d’estudis polítics danesa a rel de l’informe de la qual es va entrar a la seva seu d’Istambul on es va trobar un arsenal d’armament fa por.
Que el divendres abans de l’atac la televisió d’Al Jazzera emetés una entrevista amb el cap d’aquesta ONG turca on aquest senyor duia un infant d’un any a coll explicant que altres criatures i vells eren a bord per evitar atacs d’Israel resulta sospitós de pretendre usar “escuts humans”.
Essent desmesurada i molt lamentable la resposta de l’exèrcit israelià a causa de les desgraciades morts, hem de dir les coses pel seu nom i la flota no era de cooperants, era d’activistes que donen suport a Hamàs que governa la franja de Gaza i que és un grup terrorista que té com a principal objectiu esborrar Israel del mapa i que maltracta el seu poble en pro del benefici propi.
Respectant i admirant la voluntat dels que participen en missions de pau els demanaria que per favor s’arribessin a Iran on, només que per portar el vel una mica massa enrere, la policia el col•loca a lloc clavant xinxetes al front de la delinqüent. Això sense oblidar que les dones no poden conduir, estudiar o sortir soles al carrer.
La terra d’Israel ha sigut el resultat d’un procés històric llarg, però que en l’època moderna es remunta a mitjans del s.XIX quan aquest territori pertanyia a l’Imperi Otomà i estava poblat per diverses comunitats: àrabs musulmans, beduins, àrabs cristians i jueus. Aquests darrers, els jueus, ja es van consolidar com a grup majoritari el 1840 (cent anys abans de la II Guerra Mundial) l’increment fins a 1890 ve donat pel fet que molts jueus sionistes emigraven a Israel cercant un ideal socialista de viure de la terra que treballaven.
Al 1897 durant el Primer Congrés Sionista es va establir l’objectiu de fundar una pàtria pel poble jueu: Eretz Israel.
Al 1917 en la Declaració de Balfour, el govern britànic no va trobar cap inconvenient en que els jueus s’establissin a Palestina fundant el seu país; es va considerar que això no anava en detriment de les altres comunitats i religions establertes a la zona i amb les que havien conviscut des de sempre. EEUU i un munt de països van donar suport a la Declaració de Balfour, fins i tot després de la I Guerra Mundial moment en el que la zona coneguda com a Palestina o l’antiga Judea passava a ser protectorat britànic.
Després de la II Guerra Mundial els britànics marxen de Palestina i l’Assamblea General de les Nacions Unides el 1947 proposa la divisió del territori en dos estats, un pels jueus i un altre pels àrabs essent Jerusalem dirigida per les mateixes Nacions Unides. Mentre els jueus ho acceptaven, els àrabs s’hi van oposar totalment. Esclata una guerra civil entre ambdues comunitats i, un cop marxa el darrer soldat britànic, el 14 de maig de 1948, els jueus sota el comandament de David Ben Gurion declaren l’estat d’Israel seguint el protocol de les Nacions Unides.
Immediatament cinc països molt més poderosos i armats que ells els declaren la guerra: Síria, Transjordània, Líban, Iraq i Egipte. El poble d’Israel va resistir miraculosament en virtut a tàctiques i armes improvisades. D’aquí que es signés un armistici entre Israel i els cinc països invasors tot i que en la guerra Israel havia aconseguit un 50% més del territori que li havien assignat les Nacions Unides abans d’aquesta lluita. El resultat de tot això va produir que uns 700.000 àrabs (que vivien en els territoris que va ocupar Israel) haguessin de fugir de les seves cases i uns 800.000 jueus també (expulsats dels diversos països àrabs on residien des de segles).
Ni bons ni dolents, la història és la que és.
