ERC i el mètode Berlusconi

"No penso que els votants d'ERC estiguin satisfets en veure com el seus dirigents estrafan les lleis sense immutar-se"

"[Els mitjans comunicació tenen] un nivell més aviat baix de complicitat amb el tarannà i l'obra de govern"
Josep-Lluís Carod-Rovira, vicepresident del Govern de la Generalitat

Enric Marín serà nomenat el dia 15 nou president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) gràcies al frau de llei que, a plena llum del dia, ha perpetrat el tripartit en canviar per decret la legislació – ben nova, per cert - que regula els mitjans públics que depenen de la Generalitat. El Parlament ja no pinta res i és el Consell Executiu qui posa i treu aquesta figura, justament allò que tan es va criticar durant els anys de Jordi Pujol. On són ara els incansables teòrics d'una llei que havia de garantir més professionalitat, més pluralisme i més transparència? Un d'aquests teòrics era Enric Marín, ai las. L'assumpte fa gràcia i fa pena, i sembla menys greu del que realment és, perquè ens agafa ja molt cansats. No he sentit, per cert, gaires queixes dels gremis habituals davant d'aquesta martingala. Se'ls ha menjat la llengua el gat?

La política obliga a fer molts paperots. Però hi ha paperots i paperots. He parlat sempre en termes positius del conseller Joan Manuel Tresserras, que em sembla un acadèmic sòlid, i un polític responsable i honest, tot i el context institucional en el qual li ha tocat de moure's. A diferència d'algun dels seus col·laboradors i assessors, Tresserras és un personatge clar i fiable. Per això és una llàstima que hagi accedit a abonar aquesta operació tan impresentable i que el seu final d'etapa ens deixi un regust de boca tan amarg. Com es pot tornar a fer classe, algun dia, sobre mitjans de comunicació i poder polític després d'impulsar i justificar, des del despatx oficial, una desfiguració legal que es basa en la més pura arbitrarietat i el més salvatge i urgent electoralisme? Quan es parli del descrèdit de la classe política, no ens fixem només en els casos de corrupció més típics. Alterar una llei per la cara, per adaptar-la als propis interessos, també és corrompre el sistema des de dins. És convertir la democràcia en can Pixa.

El tripartit va fer, en el seu dia, una cosa similar per desbloquejar l'atropellat procés de creació de l'Oficina Antifrau, tota una ironia. Un frau per crear l'equip contra el frau. En aquell cas i en el d'ara, ERC hi té un paper protagonista. Al contrari del que pensa Joan Puigcercós sobre els votants del PP i el cas Gürtel, jo no penso que els votants d'ERC estiguin satisfets en veure com el seus dirigents estrafan les lleis sense immutar-se. No crec que cap votant dels republicans se senti gaire orgullós del mètode emprat per fer el senyor Marín president de la CCMA. Recordo ara, casualment, aquelles rotundes consignes sobre la necessitat de "mans netes" que tantes persones de bé van creure's l'any 2003. Recordo ara, també casualment, el diputat Ridao mostrant llistes de contractats pels govens de CiU mentre, irat i castigador, exigia rigor, austeritat i un canvi profund en les formes de governar.

A l'Europa democràtica, el mestre en fer-se les llei a mida és Silvio Berlusconi. No vull esmentar fenòmens com Putin o Chávez, exemples que – per la seva naturalesa - escapen de tota comparació. Itàlia, admirable en tantes coses, també té facetes que ningú amb dos dits de front imitaria aquí. Però el Govern de Catalunya i un partit respectable com ERC han acabat copiant les dreceres de Il Cavaliere, un líder tan creatiu com escassament recomanable. En Pla deia que els catalans som "italians de l'oest". Alguns més que d'altres.

 
 

Comentaris