Un dels fenòmens més tristos de l’onada repressiva i autoritària que vivim des de l’1 d’octubre és la comprovació de fins a quin punt l’independentisme s’ha quedat sol fent-hi front. No parlo d’Europa, parlo de Catalunya i d’Espanya. Persones, entitats, sindicats, partits que crèiem demòcrates s’han alineat directament amb el búnker, com el PSC d’Iceta i el PSOE de Pedro Sánchez, o bé emeten breus comunicats per complir formalment amb l’expedient, com UGT i CCOO; o bé, a tot estirar, fan tuits d’aquests de “Qué desastre, qué mal todo”, i seguidament continuen aplicant la mateixa agenda política que aplicarien si res d’això no estigués passant, com els comuns i Podemos. (Obro breu parèntesi. Algun dia s’estudiarà com alguns van passar de l’esmena a la totalitat que representaven el 15M i el “cal tombar el règim del 78”, a la inhibició davant del major moviment d’empoderament popular de la història contemporània d’Europa, i al “cal fer fora el PP” com a recepta, en el més pur estil José Zaragoza. Es parla molt de la capacitat de resistència i mutació del gen convergent, però també caldrà començar a parlar de la capacitat de castració i domesticació de les lluites populars del gen d’Iniciativa).
Molta gent està desconcertada per aquest abandonament del front democràtic per part de tants agents polítics i socials. Gent que no s’explica com el primer secretari del PSC de Pallach, Raventós i Maragall pot compartir manifestacions amb ultres, falangistes i peperos que demanen a crits l’empresonament del President de Catalunya; que no s’explica com és possible que a 2018 tinguem presos polítics i el president de la Generalitat a l’exili, però UGT i CCOO ni tan sols es plantegin la vaga general; que plora en veure referents democràtics com Serrat fent el joc als que colpegen, prohibeixen i empresonen. És molta la gent que es pregunta com és possible.
I la resposta no és difícil de trobar. Per actuar diferent, abans haurien de fer una cosa molt difícil, que demana molta valentia i honestedat intel·lectual: haurien d’admetre que tot era mentida, que hem viscut quaranta anys damunt d’una mentida colossal de la qual ells han estat còmplices per acció o omissió. Admetre que la transició que ells van protagonitzar no va ser modèlica. Que els criminals del franquisme van sortir-ne indemnes i que ara els seus fills biològics i polítics tornen a dominar les estructures de l’estat, si és que mai han deixat de fer-ho. Que la monarquia que es van menjar com a mal menor no era temporal ni ha estat exemplar, i que cada vegada és més agressiva i regressiva. Que la Constitució que van imaginar com un punt de partida (santa innocència!) s’ha convertit en un mur infranquejable defensat precisament per aquells que no la volien; que Catalunya no ha estat respectada i que l’Espanya plural en què somniaven és senzillament impossible; que durant tots aquests anys ells ho han vist tot però no han dit res perquè ja vivien prou bé; admetre, en definitiva, que el problema no és el PP (el PSOE ahir aplaudia Llarena, i C’s demanava més sang), ni un jutge embogit (recordeu que aquest era el moderat, segons la premsa de l’Ibex), sinó que el problema és estructural: un règim sencer que ells van contribuir a fundar i han mantingut viu durant quatre dècades a base de mentides i mitges veritats.
Aquesta és la raó per la qual l’independentisme s’ha quedat sol defensant els valors profunds de la democràcia i plantant cara a l’autoritarisme. Ells diran que no, que està sol pel 6 i 7 de setembre, i perquè “les coses no s’han fet prou bé”; però la raó, la raó en majúscules, enfonsa les seves arrels en quaranta anys de renúncies i silencis. Serà molt difícil que ho reconeguin, perquè seria tant com declarar-se culpables. Però és important que sàpiguen que, si ho fan, seran benvinguts a la nova transició, aquest cop sí, republicana.
