Aquesta setmana Isabel Turull, germana del conseller empresonat Jordi Turull, feia una crida a l’Església catalana, i molt concretament a la seva jerarquia. En una carta publicada al diari ‘Ara’, demanava als bisbes catalans que “actuïn” davant la injustícia de l’existència de presos polítics a l’Estat espanyol. Com acostuma a passar a l’Església, sí que hi ha catòlics de base que han decidit fer un pas endavant, trencar el silenci i denunciar la persecució política i la repressió que està exercint l’Estat contra membres d’un Govern que només van dur a terme allò que els ciutadans havien votat -i exigit- a les urnes. De fet, 300 preveres i diaques catalans van enviar una carta als bisbes espanyols demanant que facin pedagogia del diàleg per buscar “solucions justes” per a Catalunya, i referint-se concretament a la situació dels presos polítics i els exiliats.
També l’abadia de Montserrat ha expressat el seu “absolut respecte” per la vaga de fam indefinida que estan duent a terme Jordi Turull, Josep Rull, Jordi Sànchez i Joaquim Forn. Però que passa amb els bisbes catalans? A què es deu aquest silenci? En algunes ocasions s’han expressat individualment -i fins i tot conjuntament- demanant una solució pel conflicte català, però són pocs els que s’han atrevit a parlar amb contundència dels presos polítics. Només el mes de febrer d’enguany els bisbes catalans van emetre una nota on expressaven la seva “preocupació” pels presos polítics. Res més. Sí que hi ha hagut pronunciaments individuals -el més recent el del bisbe de Terrassa-, i em consta que fins i tot algun bisbe català ha anat a veure presos polítics -a què es deu que no s’hagi volgut fer públic?- però manca un pronunciament contundent, que obligui a l’Església espanyola a, com a mínim, respondre. I que, a més, arribi al Vaticà.
A Catalunya hi ha 10 bisbats, amb 13 bisbes en actiu. A més, hi ha 3 bisbes emèrits residents a Catalunya. És a dir: 16 bisbes en total. Ells, que volen ser pastors de la seva gent, no s’han posat al capdavant d’una denúncia que sí ha estat expressada des de la base. Segur que els bisbes catalans també ho estan patint, però quants d’ells han obert la boca per parlar clar i denunciar la situació dels presos polítics? Aquest silenci és indecent. La Conferència Episcopal Tarraconense hauria d’elaborar una nota que denunciï sense miraments la injustícia que estan vivint els nostres representants, legítimament escollits. Aquest és el segon Nadal que membres del nostre Govern passaran a la presó i a l’exili. Costa d’imaginar un Jesucrist callat i atemorit per les possibles conseqüències de les seves paraules. Aquesta actitud dels bisbes catalans no és digna dels representants del qui deia ser el Messies. “Era a la presó i em vinguéreu a trobar”, són paraules de Jesús a l’Evangeli de Mateu (Mateu, 25, 34-36). Amén.
