La setmana passada Alfonso Guerra hauria recordat amb tot probabilitat aquella referència seva a la mort de Montesquieu, fita tan fàcil d’aconseguir durant els governs de majoria absoluta. La identificació que les grans majories electorals produeixen entre partit governamental, govern, primer grup parlamentari…tots del mateix color, és inquietant. És salvaven aleshores de la trituradora ideològica, vist que hi havia una certa alternança política, aquelles magistratures que han de ser escollides per les Corts, però ultrapassant amb el seu mandat el temps d’una legislatura i requerides de grans majories i per tant de consens per ser escollides. A Catalunya va succeir el mateix durant les contundents majories de Jordi Pujol, i com en l’ aparell central, ara l’absència de les dites majories ha provocat un bloqueig i moltes d’ elles (el CAC en pot ser un exemple) estan per renovar. En tots dos nivells de govern això significava en temps de majories, a més, tenyir del color governamental la major part de l’administració pública, el que, sense menystenir el mèrit i capacitat que puguin tenir els que accedeixen (de per vida) a una plaça, significa que de tant en tant podem identificar “fidelitats” més o menys qüestionables.
Vist el bloqueig, que com dic no és nou, que es produeix en el nomenament dels vocals del Consell General del poder judicial, el govern central ha decidit tirar pel dret, eliminant “a la Maduro”, les peces que destorben els nomenaments què interessen el PSOE i a Unides Podem. Ben cert és que la tendència judicial majoritària és conservadora, però també ho és que qui nomena per majories contundents la composició del seu òrgan de govern és el poder legislatiu, tan variat i divers com vulgui la població. Canviar la majoria de tres cinquenes parts per una senzilla majoria absoluta és obviar la legitimitat que sols amb certes condicions s’atorga al parlament per immiscir-se en l’únic poder així anomenat, necessària i constitucionalment independent d’una ingerència formal per part del poder polític.
No podem evitar les ideologies de cadascú, ni la voluntat del governant d’influir sobre les decisions judicials. Però hauríem d’evitar reflectir tot això en els procediments jurídicament establerts per anomenar les magistratures. És una necessitat, i tal vegada una obligació moral, de cercar l’equilibri.
