L'equidistància esmicolada

L’amenaça abans de la pròrroga de l’estat d’alarma era el caos. Això no era creïble, el caos ja el tenim en forma de gestió de la pandèmia amb decrets de recentralització de competències i militarització de l’espai públic. L’argument aquest de que si no votes l’estat d’alarma ets com VOX ja cansa. Fa riure i tot. Pensava que a l’esquerra espanyola hi havia una mica més de visió crítica, d’òptica holística, de complexitat del pensament, però no. Els binarismes empobreixen intel·lectualment i el règim és el règim. De fet, el hooliganisme d’alguns explica molt bé l’arquitectura exitosa d’anys i anys de la menjadora socialista.

Trist paper el que juguen els companys de Podem i Comuns. Han callat mentre el seu govern protegia empreses basades en paradisos fiscals, desprotegia i endeutava famílies llogateres i prometia milions pels bancs, sense demanar que tornessin els 62.754 milions del rescat que ja vam pagar tots. Papers per a tothom diuen, però aquest govern ha deportat aquests dies centenars de migrants, previ augment del 30% de l’alçada de les tanques de Ceuta i Melilla. El govern més progressista de la història compensa les elèctriques per la baixada d'ingressos mentre aquestes es reparteixen 5.500 milions de beneficis, i subvenciona les televisions privades mentre imposa una retallada del 55% de la partida per a polítiques actives d’ocupació de la Generalitat, amb un atur que ha pujat un 8% durant aquesta crisi. La renda bàsica de ciutadania és poc més que un titular, però tapa els abusos policials d’aquests dies i dissimula els ERTO encara per cobrar. I encara faig la llista curta.

Entristeix profundament que s’hagin convertit en un protector obedient d’un govern que haguessin denunciat des dels carrers no fa ni deu anys, colze a colze amb molts de nosaltres. Han aplaudit al Borbó fill, i s’han negat a que comparegui el pare per explicar per què el príncep de Bahrain li va obsequiar amb 1,7 milions, que va portar i amagar a Ginebra. Callen quan es condecoren els policies que ens van apallissar l’1 d’octubre, i miren cap a una altra banda mentre els distingeixen amb un extra salarial del 20% de per vida. Han anul·lat el dret de manifestació a cop d’autoritarisme policial als carrers. Han blindat els militars, la monarquia i la banca. No sé, només falta l’església per veure-ho tot en blanc i negre. Sap molt de greu, però en Pablo Iglesias i companyia, per guanyar quotes de poder al govern, han venut tota l'ànima del projecte Podem al diable de l’IBEX-35. De voler assaltar els cels a apuntalar el règim del 78.

De fet, el pacte amb Ciutadans no sorprèn gens. És el model Barcelona. Aquell que li va permetre conservar l’alcaldia a Ada Colau, tot venent-se a Manuel Valls. La qüestió és que la capacitat comunicativa que tenen els permet tapar-ho tot sota capes de maquillatge, franges de colors als carrers, concerts als terrats i aplaudiments als balcons. Critiquen a Torra, per nacionalista de dretes totalitari, diuen, però li aproven els pressupostos. És la política de l’aparentar que fas, que canvies radicalment el model, sense realment fer gaire.

 

Ara la taula de diàleg setmanal serà amb Inés Arrimadas, i això deixa la taula de negociació amb el govern català en paper mullat. L’aposta que havia fet l’independentisme moderat se li comença a girar en contra a Esquerra. L'acord per garantir govern i governabilitat de PSOE i Podem era arriscat però calia intentar-ho, d’acord. Ho van avalar i ara a Madrid els substitueixen per Ciutadans. És un fracàs evident de la via possibilista i de la desescalada, no de la política com diuen, perquè política se’n pot fer de moltes maneres i des de l’esquerra sempre hi ha alternatives. Haurem d’agrair, un cop més, que, en lloc de fer l’estocada de mort a l’independentisme, l’Estat ens ajuda a refer-nos, comprovant, per milionèsima vegada, que l’única via sobiranista possible és l’exercici del propi dret d’autodeterminació.

A Madrid, com a Barcelona, han triat l’odi liberal de Ciutadans tot esmicolant l’equidistància. No és la dreta cívica, com ens volen fer creure. Aquí li hem pres la mida. Ens espera benzina sobre les brases del projecte independentista i el perill de caure en discursos partidistes que demanen eleccions immediatament. Caldria ser com l’au fènix i renéixer poc a poc de les nostres cendres, fugint de les picabaralles de politiqueig de curta volada i dels miratges que ofereixen els Comuns. I és que només podrem tornar-ho a fer de l’única manera que podem fer-ho. Fent-ho.

 

Comentaris