Equidistància boomerang

"El joc d’equilibris de Colau ha arribat a l’extrem que, si es vota a ella mateixa, es mulla."

Vagi per endavant que no considero la paraula ‘equidistant’ com un cosa pejorativa. No voler-se situar en cap bàndol és una opció legítima no només per la política sinó a la vida en general. És més, hi ha persones equidistants perquè s’ho creuen, no es decanten ni pel blanc ni pel negre per convenciment. I fins i tot si aquesta equidistància és estratègica i no de consciència també és respectable i -per cert- bastant més antic que l’existència dels comuns. De fet, és molt fina la línia entre l’equidistància i autoproclamar-se allò d’un partit transversal, que ocupa la centralitat política, i amb capacitat d’incloure diferents sensibilitats. Tot depèn de com es vengui.

Ara bé, de la mateixa manera que l’equidistància es mereix tot el respecte del món i amb punts a destacar (com per exemple, la possibilitat de fer de ròtula entre sectors), també és cert que l’equilibri només funciona quan no se’l porta al límit. Ara, a Ada Colau, se li està a punt de trencar l’equidistància. L’alcaldessa de Barcelona s’ha pogut sentir més o menys còmoda durant tot el procés perquè era ella qui escollia a qui i quan li donava suport. No es va manifestar mai ni amb l’ANC ni amb Societat Civil Catalana. No va portar l’Ajuntament a l’Associació de Municipis independentistes però tampoc li va tancar les portes a l’1 d’octubre. I per cert, un cop passada aquella jornada, va posar els serveis jurídics del consistori a treballar pels ferits en les càrregues policials.

És a dir, Ada Colau –i per extensió tot l’univers dels comuns- ha tingut la seva zona de comfort gràcies a poder seleccionar els suports en cada moment. La seva principal virtut en l’àmbit nacional és que el bloc independentista l’ha considerat com un instrument de l’espanyolisme i el bloc constitucionalista pensa d’ella que és el cavall de Troia del secessionisme. La prova que aquest funambulisme li ha funcionat és que els resultats de diumenge passat han estat relativament bons, molt millors que qualsevol altra ciutat de l’òrbita ideològica amb Madrid al capdvant. I la cosa encara li pot ser més positiva si és capaç de retenir l’alcaldia.

De fet, li ha anat de cinc mil vots poder allargar aquesta equidistància fins el 2023. Si hagués estat la més votada, hauria pogut repetir la fòrmula dels últims quatre anys. Davant la impossibilitat de teixir una majoria alternativa, i pel fet de ser la candidatura amb més vots, Ada Colau va poder ser alcaldessa sense haver-se de decantar ni per l’independentisme ni per l’unionisme. Ho va fer -efectivament- amb suports puntuals a banda i banda, sobretot PSC i ERC. Ara hauria pogut revalidar aquesta via però per cinc mil vots, ara s’haurà de mullar i fins i tot hi haurà la següent paradoxa: entre la llei electoral i els resultats del 26M, el joc d’equilibris de Colau ha arribat a l’extrem oposat: fins i tot si es vota a ella mateixa, s’estarà decantant per un bloc. I si vota Ernest Maragall, també. M’explico:

 

El dissabte 15 de juny els 10 regidors d’ERC votaran la candidatura d’Ernest Maragall perquè sigui alcalde de Barcelona. És probable que els cinc representants de Junts per Catalunya facin el mateix. Això en suma 15, lluny encara dels 21 requerits per la majoria absoluta. Ernest Maragall només podrà ser alcalde si els 10 regidors de Barcelona en Comú també el voten. L’altra opció és que Ada Colau es voti a ella mateixa, una possibilitat que en altres circumstàncies seria la cosa més lògica del món. Però tenint en compte que el PSC i Manuel Valls han anunciat que li regalaran els catorze regidors que sumen socialistes i Ciutadans, l’aritmètica política és molt senzilla: Si Ada Colau es vota a ella mateixa tindrà 24 vots (10 de Barcelona en Comú, 8 PSC i 6 Manuel Valls). Serà alcaldessa, sí, però ho serà havent inclinat la balança cap a una opció. Segurament sense voler-ho conscienment, però serà així i la seva alcaldia serà presentada com que Barcelona es resisteix a ser un bastió independentista. El pla B a tot això és que Colau faci Maragall alcalde, i que els 10 regidors comuns se sumin als 10 d’ERC i als 5 de Junts per Catalunya. Aquesta opció també la posiciona, en aquest cas al costat de l’independentisme que, òbviament, vendrà l’alcaldia de Maragall com un èxit de creixement en un moment d’impàs.

Fins i tot abstenint-se, és a dir, el màxim exercici de neutralitat, Ada Colau estaria facilitant per eliminació que Maragall sigui alcalde en tant que força més votada (com va fer ella el 2015). A hores d’ara, per tant, no se sap qui serà l’alcalde o alcaldessa de Barcelona. Només pot ser Ernest Maragall amb el suport implícit o explícit d’Ada Colau o bé Ada Colau gràcies al suport del PSC i de Manuel Valls. Tot són incerteses. La única certesa que hi ha és que el 15 de juny ja no hi haurà la seva tan preuada equidistància.

 

Comentaris (5)
Esguerria cries Fa 6 mesos
La colau es equidistant,perque va a Dinar am els equidistants
OLIVETTA Fa 6 mesos
Ser equidistante es lícit,però un polític que pensa presidir in cert importants no crec què sigui lícit ha de tenir les seves convicción fermes .no he votat per el Sr.Maragall per crec que si van aplaudir tant al seu germà no podem oblidar que el estaba darrere .FELICITO A EINES DE PAÍS i el Sr.CANADELLsort en la vostra tasca.
Boris Fa 6 mesos
Això no va d'equidistància ni d'independentisme, va de tocar poder de debò O el té ERC o el té el tàndem comuns-psoe... Vte si fos la Colau que faria? Dons ja està tot dit.
normal Fa 6 mesos
Colau mai ha sigut equidistant. Colau por passiva i por activa ja us ha dit milers de vegades que és españolista només falta ver el pacto preferente con ppsoe i amb qui voten al parlament i a qui va portar a les festes de Gràcia aquells que ens odien a muerte i ens insulten. Això significa el que piensa ella en realitat per més que s'omple boca de "fer ponts".
Narcís ( ser pro ERC i Junts per Catalunya n' és ser pro la veritat, el bé, la raó i el dret ! ) Fa 6 mesos
Ras i curt : 1. No fer pinya amb PSC i C's n' és ser contra la presó, contra l'exili, contra plomar . . contra 155 gens constitucional, contra ' dur-se'n / furtar nostra llet i ara mateixes vaques ', contra ' esfondrar-nos nostra sanitat ' i a saber . . contra les tergiversacions via omissions .. contra la infàmia, la injúria i la calúmnia ! PD : i tot plegat " a la regalada " !