Una epidèmia de precarietat

"La pandèmia ha estat la tempesta perfecta en un vaixell que feia aigües des de fa més d'una dècada"

Quan, a principi de l’esclat del Covid19, a mitjans de març passat, feia recomanable confinar Madrid, una estranya coincidència d'ofensiva política, mediàtica i social (els famosos señoritos estil usted-no-sabe-con-quién-está-hablando) van propiciar un episodi de desobediència institucional i popular que caldria practicar de tant en tant per aquestes latituds. Ara bé, mirat en perspectiva, i a partir de l’examen de diversos fets, tampoc no és descartable que no es que no volguessin tancar, sinó, que en realitat no podien.

I no podien pel mateix que estem observant ara. Perquè la Comunidad de Madrid no té prou recursos humans, materials o morals per mantenir una (o mitja) crisi sanitària com l'actual. Ho hem vist en aquesta segona onada, quan les seves autoritats són incapaces d'atreure metges, que més enllà de la seva professionalitat i compromís, han quedat massa tocats per una veritable epidèmia de precarietat laboral. Malgrat que les facultats de Medicina continuen formant nous professionals (i prou bé, d'acord amb els estàndards europeus) i que el MIR esdevé un cul d'ampolla que restringeix, potser excessivament, el nombre de facultatius, la realitat és que és difícil fer front a una situació extraordinària quan el nombre de metges disposats a tot a canvi de pràcticament res (l'expressió és d'una metgessa d’aquestes a qui la seva presidenta prohibeix parlar) és cada vegada menor. De fet, acaba essent normal que Madrid centrifugui el virus perquè els seus recursos humans i sanitaris no semblen prou per fer-hi front. Ja va passar a la primera onada, i ja passa ara.

Un metge sortit de la residència, amb 25 o 26 anys, que s’ha passat tota la vida estudiant, que ha invertit la major part del seu temps i recursos per exercir una professió estratègica d'alta exigència i qualificació, pot encadenar fins a vuitanta contractes en un any, havent de visitar vuitanta malalts diaris, havent d’estar disponible més de 65 hores en per setmana incloent-hi guàrdies nocturnes i caps de setmana, a canvi de precarietat i uns ingressos de poc més de mil euros nets, similar al que obté un recepcionista, un guarda de seguretat o un repartidor de menjar ràpid en l'economia submergida. En bona mesura, el govern de Madrid, que caldria considerar el camp d’experimentació de la FAES, està obtenint els mateixos resultats de la descomposició del comunisme, quan enginyers o professors universitaris deixaven les seves feines per fer de taxistes o guies turístics. Lògicament, els metges joves (així com bona part del personal sanitari), estan votant amb els peus, quan decideixen allunyar-se de la capital borbònica i se'n van a altres comunitats amb millors condicions laborals, o, com succeeix amb les noves generacions més ben formades i amb habilitats lingüístiques, a altres països on, com a mínim, es poden permetre el “luxe” de pagar un lloguer sense haver de compartir pis.

La pregunta sempre clau és, per què? Podríem suggerir diverses hipòtesis. No és gaire ètic ni lògic maltractar d'aquesta manera a qui, en més d’una ocasió, haurem de dipositar les nostres vides. I no és bo que aquests siguin professionals mentalment fatigats. Sense anar més lluny, el fet que per cada llit d'UCI madrileny n’hi hagi més de tres i mig a Berlín deu tenir alguna cosa a veure amb la letalitat diferenciada d’aquest virus de ressonàncies monàrquiques. Tanmateix, Espanya, si ens mirem les estadístiques, no es pot considerar un estat pobre. Potser hauríem d'anar a buscar les causes d’aquestes ofensives diferències sobre el model madrileny de salut pública, dissenyat per la FAES, executat per Esperanza Aguirre i continuat per Ayuso, el mèrit de la qual consistia a redactar els tuits de l’antiga presidenta.

Ara fa deu anys, Traficantes de Sueños va publicar un extraordinari llibre sobre la privatització del sistema sanitari arreu del món, i contenia un interessantíssim article sobre l'experiència madrilenya. L’autor del text, Juan Antonio Gómez Liébana, explicava un mètode que demostrava que només resultava beneficiós per a aquells grups que, per aquella mateixa època, els economistes James Robinson i Daren Acemoglou havien popularitzat com a "elits extractives". La Comunidad de Madrid s’havia dedicat a regalar terrenys públics per a la construcció d'hospitals concertats. Els grans grups constructors (tots ells amb llotja fixa al Bernabéu) havien fet de l'erari públic el seu caixer automàtic particular, fent de la construcció el principal negoci (o més aviat els contractes, perquè al final de tot, es podrien trobar subcontractes de subcontractes amb manobres sense massa qualificació ni papers), i posteriorment es concertaven també en empreses de serveis (que també acabaven subcontractant subcontractes). En aquesta lògica kafkiana, on s’escolaven milers de milions de diners públics que anaven a parar a paradisos fiscals, al final hi havia uns hospitals mal construïts, pèssimament gestionats, amb un nombre real de llits hospitalaris molt inferior als teòrics (amb plantes buides), i una incompetència generalitzada a còpia de contractes precaris, rotació de personal, insuficiència de recursos, i una incompetència mèdica que obligava a qualsevol cas mínimament complex a derivar-los vers els hospitals públics, tot contribuint al col·lapse del sistema. La fama d’alguns d’aquests hospitals era tan pèssima, que algunes associacions de pacients consideraven que era difícil distingir sobre si allò eren edificis sanitaris o funeràries. Si s'haguessin gastat aquesta “pluja de milions” en corrides de toros probablement la salut dels madrilenys (almenys la física) estaria molt millor que ara. A tall d’exemple, en el mateix llibre se citen algunes recerques acadèmiques que estableixen una clara correlació entre l'estalvi que suposa contractar menys personal de neteja (i pitjor pagat) i la multiplicació exponencial d’infeccions dins del propi hospital que comporta major mortalitat i més dies d'hospitalització (i per tant, més diners públics per cada dia extra que un pacient es troba ingressat) a les concessionàries que, en realitat no són més que intermediaris amb un laberint de subcontractes que enriquien els de sempre.

Efectivament, podríem caure en la temptació d'assenyalar Madrid i oblidar Barcelona. Tanmateix, sense necessitat d’una FAES capaç d’inspirar aquesta mena de feudalisme capitalista, també existeixen els nostres neoliberals nostrats que també posen en perill un segon fonament d'allò que un cop fou l’estat del benestar. El retorn a les escoles, acompanyat de més paraules benintencionades que de recursos efectius, ha estat un exemple del conegut a les aules com el sistema ACP (Aterriza Como Puedas). El Departament d’Educació ha fet un gran esforç... centrat de manera pràcticament exclusiva en el terreny de la comunicació. Amb semblants suports mediàtics als de Madrid, s'ha anat repetint el mantra de “les escoles són segures". La realitat, tanmateix, és que la correlació alumnes/mestres és avui força menor que la que podia haver fa deu anys. Les "contractacions massives" promeses, han estat un exercici de prestidigitació estadística. Es van rebaixar les plantilles orgàniques (les assignacions de places per centre) el mes de juny, i es van tornar a nomenar a finals d’agost. Això és com dir que van desvestir un sant per tornar-lo a vestir. També és cert que, d'acord amb els criteris sanitaris, Educació va tractar d'examinar quin era potencialment el nombre de docents per als quals incorporar-se a l’ensenyament presencial era arriscat (dones en estat de gestació, majors de 60 anys o persones amb malalties autoimmunes). La sorpresa era que, potencialment, això representava un 11% dels 82.000 d’un col·lectiu de professionals, en termes generals envellit i castigat per una dècada de retallades. Això vol dir que calia analitzar individualment a més de 9.000 persones per 10 metges del treball. A hores d’ara, hi ha encara milers de mestres i professors que esperen que els diguin alguna cosa en una mena de llimbs jurídics que ni Kafka podria imaginar. Mentrestant, aquesta mena d’invent de guionista de sèrie B, anomenat "grups bombolla" no impedeix que un de cada tres grups d'alumnes ultrapassi les ràtios establertes legalment. És habitual trobar batxillerats amb 35 alumnes en classes de 55 metres quadrats.

 

És obvi que, en aquestes circumstàncies caldria contractar més mestres. Hi són? Com en el cas dels metges madrilenys, algunes autoritats ja fan servir els crits d'alarma sobre la possibilitat que no existeixin. La de mestre, com els metges, són professions que tradicionalment havien gaudit de cert prestigi social. No eren oficis que aportessin precisament prosperitat econòmica, tanmateix, a Catalunya, ara fa vint anys, sí permetien una certa estabilitat laboral. Cap al 2000, només entre el 10-15% tenien contractes temporals. Això permetia, com a mínim, una certa planificació vital. En l'actualitat, tanmateix, després d’anys sense oposicions i amb una ideologia neoliberal que comporta que la continuïtat de la feina depengui de la bona voluntat de la direcció (que, des de 2013 pot nomenar a dit als docents) ha comportat que la taxa de precarietat s’hagi enfilat fins al 40-45%, que hi hagi contractes a terç de jornada (i és habitual trobar-se amb mestres que compaginen la seva feina tot fent d’empleats de supermercat), i que es pugui discriminar (i no contractar) a dones embarassades o persones que es vulguin demanar reduccions de jornada per qüestions de conciliació. En termes diplomàtics, en vint anys, la feina de mestre o professor ha anat perdent atractiu. I per tant, és possible que, com ja passa al món anglosaxó, el nombre d’aspirants vagi disminuint.

I és aquí on ens trobem en una situació similar a la dels metges madrilenys. En algunes especialitats (com ara matemàtiques o filologia catalana) ja pràcticament no queden candidats a substituir els malalts (el 3 d’octubre teníem 1.651 docents confinats, és a dir un 2% de la plantilla total, i incrementant-se dia rere dia). I no sabem exactament de quantes reserves disposem, perquè cal no obligar que, a Catalunya, el Procés de Bolonya va servir per triplicar el preu de les taxes universitàries. Perquè ho entenguem, obtenir el títol de magisteri de tres anys, el 2008 podia costar entre 1.500-2.000 € (i una llicenciatura, sobre uns 2.500€). En els darrers anys, l’esforç per estudiar a la universitat ha passat a 7.000-8.000 € per als mestres, i uns 10.000-12.000€ per a uns graduats als quals se’ls exigeix, a més, un màster de professorat car, llarg i d’escassa solvència acadèmica. Tenint en compte que a Catalunya, un 27% de les famílies són pobres i un 43% no té capacitat d'estalvi, es constata l’exclusió de centenars de milers de catalans fer-se metges, mestres o qualsevol professió que sovint no garanteix més ingressos o estabilitat que treballar en un supermercat, fer de guàrdia de seguretat o repartir menjar a domicili.

Al meu entendre, la pandèmia ha tingut un terrible efecte al nostre país perquè ha estat la tempesta perfecta en un vaixell que feia aigües des de fa més d'una dècada. La precarietat s’ha instal·lat com a forma de vida, i això explica, per exemple, que al voltant del 45% (pràcticament un de cada dos catalans) no pugui permetre’s el luxe de complir les quarentenes. És cert que Madrid és una mena de Txernòbil social i sanitari europeu, tanmateix, a Catalunya tenim el nostre propi Vandellós. I el problema és que ningú no s’està plantejant una vacuna per resoldre aquest problema de fons.

 

Comentaris