El desembre del 2005, quan era un dels corresponsals de Catalunya Ràdio a Madrid, vaig tenir la sort de lliurar un dels premis que atorga l’Associació de Periodistes Parlamentaris. Era el premi ‘azote de la oposición’ i aquell any, govern Zapatero, va recaure en Alfredo Pérez Rubalcaba. L’aleshores portaveu parlamentari del PSOE era un aficionat irracional del Reial Madrid. I aquell any, el club blanc estava fent una temporada desastrosa. Tant, que quan em va tocar anunciar el nom del guanyador vaig gosar dir: “I el premi ‘azote de la oposición’ és per a… vaja, algú del Madrid que guanya alguna cosa, Alfredo Pérez Rubalcaba”. D’aquell comentari tan real com humorístic en va néixer una mena de relació que sense arribar ni molt menys a l’amistat si que permetia tenir converses una mica més llargues entre dues persones apassionades del futbol i de la política (per aquest ordre).
Quan va esclatar el procés, Rubalcaba explicava que l’independentisme havia aconseguit reunir les tres E’s que garanteixen l’èxit a tot moviment polític o social: l’èpica, l’ètica i l’estètica. L’èpica de David contra Goliat: un grup nacional de pocs milions de simpatitzants lluitant contra un dels pesos pesants de la Unió Europea. L’ètica de ser un moviment absolutament pacífic: ni un vidre trencat en cap manifestació de l’11 de setembre. I l’estètica, allò que es va acabar definint com la revolució dels somriures amb portades a la premsa internacional. Rubalcaba descrivia a aliats i adversaris que el moviment independentista no era una broma perquè “als avis els enterren amb la senyera i als nens els bategen amb l’estelada”, una afirmació que no és només metafòrica sinó que els estudis demogràfics indiquen que cada any moren més votants unionistes que no pas independentistes i en canvi s’incorporen al cens més independentistes que no pas unionistes.
Quan es diu que Rubalcaba era un home d’estat, es refereix bàsicament a que supeditava qualsevol decisió, recomanació o reflexió a la perpetuació de l’estat, és a dir, de la unitat d’Espanya. Un home que va saber fer aquesta lectura de l’èpica, l’ètica i l’estètica, sabia perfectament que per combatre l’independentisme –i per tant garantir la supervivència de l’estat espanyol- calia desmuntar aquestes tres E’s en lloc d’optar per la via Rajoy (asseure’s a fumar un puro fins que passi la tempesta) , la via Soraya (en liquidació) o la via Llarena (porra i presó).
La via Rubalcaba, com ell, era més sibil·lina però també més lenta. Un ministre que va ser capaç de dir que “ETA només pot acabar de dues maneres, com l’IRA o com el Grapo”, sap que té a les seves mans tots els ressorts per –com a mínim-acabar amb una organització terrorista que portava mig segle matant gent. Es tractava, doncs, de desmuntar l’èpica, l’ètica i l’estètica. Va ser així com –èpica- es va intentar vendre que l’independentisme va ser covard de no tirar endavant la implantació de la república. De la deconstrucció de l’ètica es poden trobar desenes
de portades de diaris que vinculen l’independentisme amb la corrupció, la presó i una mena d’objectius més foscos i poc nobles que l’alliberament nacional. I de l’estètica se n’han encarregat el fangar de diversos intents, (poc reeixits, la veritat) de simular un conflicte intern en la societat catalana a base d’amplificar vidres trencats i pintades grogues. No en va, però, el mantra que es repeteix des del PSOE és que no existeix un problema entre Catalunya i Espanya sinó entre catalans. I curiosament aquestes són les tres coses que més mal han fet a l’independentisme. Molt més que no pas la presó dels seus líders (que reforçava la ètica), la repressió de l’1 d’octubre (que feia el mateix amb la èpica) o les diferents cites electorals que, votació rere votació, consolidaven l’estètica de la victòria.
La setmana passada, Pedro Sánchez va marxar en plena cimera de presidents i caps d’estat de la UE per ser a Madrid en les últimes hores de vida d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Després va fer el mateix amb diversos actes de la campanya electoral. Són dos gestos molt poc freqüents i reservats només a casos molt excepcionals com quan el malalt és el mateix cap d’Estat. És una mostra de l’ascendència que Rubalcaba tenia no només amb el PSOE sinó amb el govern, amb el seu president i per extensió amb els pilars d’aquest Estat. Ha mort un home d’estat, sí, però sobretot ha mort un home que sabia llegir, i per tant combatre, els principals riscos que el podien posar en perill.
