Enyorarem Joan Laporta. A la història del Barça hi ha hagut tres grans presidents, Joan Gamper, el seu fundador, Josep Sunyol, president màrtir, i Joan Laporta, que ha enlairat el club als cims més alts de l’èxit esportiu fins a fer-ne un referent mundial amb la consideració de “millor equip del món”. Això significa que, independentment del que faci a partir d’ara, el nom de Laporta estarà ja sempre vinculat als altres dos pel seu carisma personal i per la seva capacitat de lideratge. De persones així, n’hi ha molt poques. Només cal donar un cop d’ull al panorama polític català per fer-se’n una idea. És cert que Laporta té alguns defectes d’allò que en diríem “de forma”. Li ha mancat contenció en determinats episodis –malgrat tenir raó, o precisament pel fet de tenir-la– i en determinades situacions –malgrat tenir dret a expressar públicament les seves alegries– fins al punt que li hauria anat bé comptar amb un bon assessor per dues raons: una, per no donar carnassa a tots aquells que s’han servit de certes imatges per tal de satanitzar-lo; i dues, perquè les aspiracions polítiques no són conciliables amb certa gestualitat. Però ningú no és perfecte, començant pels seus detractors, i la figura de Joan Laporta com a president del Barça creixerà amb el temps.
Laporta té, a més, tres qualitats molt importants: intel•ligència, principis i caràcter per defensar-los. Ho va demostrar a bastament l’any 2008, en superar una moció de censura quan tots els seus enemics –tant a Catalunya com a la veïna Espanya– ja li cantaven les absoltes, i ho ha demostrat mantenint-se ferm contra els atacs i cobrint tot el mandat, la qual cosa ha fet que aquests enemics, obligats a assajar altres vies per desqualificar-lo, hagin trobat en la política l’element ideal. De fet, només cal revisar les “armes” que Sandro Rosell, Marc Ingla i Agustí Benedito han fet servir durant la campanya presidencial d’aquests dies. Rosell: “Cadascú té les seves idees polítiques, però quan et presentes al Barça això no interessa, no s’ha de barrejar”. Ingla: “No es pot sobreutilitzar l’escut del Barça i la institució per beneficiar les teves ideologies i interessos”. I Benedito: “La catalanitat s’ha de viure de manera natural i no fer-ne un ús polític o mogut per interessos personals”.
No cal dir que l’afany d’assolir la presidència del Barça dels senyors Rosell, Ingla i Benedito no responia a cap interès personal. En absolut. I ara! Deu ser per això que, entre tots tres, s’han gastat tres o quatre milions d’euros en la campanya per arribar-hi. En què es basa, Sandro Rosell, per altra banda, per afirmar que al soci no li interessa saber la ideologia política del president del FC Barcelona? Naturalment que li interessa. O li hauria d’interessar. És més, té dret a saber-la. És lleig que un candidat fugi d’estudi quan li pregunten si està a favor de la independència de Catalunya. En tot cas, té gràcia que l’argument recurrent de la campanya per intentar desqualificar Laporta hagi estat el seu independentisme desacomplexat. Es veu que dir que ets independentista és fer política mentre que fer veure que ets una mica de tot i no gaire de res no ho és. Magnífic. Però qui és, aleshores, el sincer, i qui és el mentider? Qui és el noble i qui és el covard? I una darrera pregunta: si el càrrec de president del Barça no té res a veure amb la política, com és que tots els líders polítics s’han fet un àlbum de fotos al costat de Laporta?
Catalunya no és com Dinamarca o Finlàndia, que ja ho tenen tot fet en matèria de reconeixement jurídic nacional. Catalunya és una nació emmanillada i espoliada que necessita projectar-se al món per mitjà de referents internacionals, i el Barça n’és un. Al capdavall, la raó clau per la qual el Barça és més que un club és perquè fa les funcions de selecció nacional tot canalitzant les emocions de milions de catalans. Les mateixes emocions que els espanyols o els francesos aboquen en les seves seleccions. Per això Laporta ha aprofitat aquest meravellós regal que li ha fet la vida, la presidència del Barça, per explicar amb naturalitat Catalunya al món i defensar els seus drets nacionals. I això no és fer política, això, com ell mateix ha dit, és fer país. Justament allò que als amants de l’actual statu quo els produeix tanta urticària. En el nou Barça, no en tinguem cap dubte, enyorarem Joan Laporta.
