L’exposició d’una família en la qual es veia representat un ideal de país, que ella mateixa havia imposat des del poder com si no en pogués haver cap altre, té alguna cosa de tràgic. Un pare-president que no es vol resignar a haver de donar explicacions (mai degudes) a uns parlamentaris mesquinets. Una mare-reina esdevinguda mestressa d’una casa (suposadament) empobrida, mentre el noi gran conserva cotxes de col·leccionista i s’ha d’acontentar a fer negocis a l’estranger sota nom fals. Un hereu que, amb una espurna d’orgull als ulls, s’adreça als seus inquisidors i (embriac de satisfacció) els narra els seus èxits econòmics, obtinguts gràcies al propi esforç i al marge del poder de la família, l’honra de la qual ha tingut molta cura de no tacar.
En efecte, veure els Pujol sols i abandonats, davant el país que es pensaven haver fet a semblança d’ells, i dels valors eterns que pretenien representar, té alguna cosa de tràgic. Però també hi ha un deix de sainet, en l’exhibició d’aquest dilluns davant la comissió d’investigació. Hi hem ensumat aquell tuf de sentiments poc orejats, hi hem escoltat aquella remor d’ambicions ran de terra, hi hem copsat aquella demostració d’eixutesa emocional de la petita gent que va a la seva, mentre oblida la bona gent que ha patit, pateix i patirà de debò els efectes de la crisi a la vista de tothom, sense renunciar a una vida digna i solidària, més enllà dels interessos menuts de cadascú. En efecte, veure els Pujol pensant-se que s’adrecen a la història, amb la seva visió del món pastada amb moral de manies de genteta, té alguna cosa de sainesteca. Algú ha parlat d'”autòpsia” d’un règim –el del 78, al Principat-.
Potser tingui raó, l’Antonio Baños, però, si no ens espavilem per tornar a posar la maquinària en marxa, com farà l’ANC a Cornellà, el dia 27 d’enguany, correm el risc d’haver assistit alhora a l’enterrament de moltes esperances. Perquè, si analitzem el paper de CiU davant la família Pujol, amb tots els esforços que han esmerçat els seus diputats per sostreure al parlament tot el poder de fiscalització democràtica que li pertoca –al marge de la capacitat dels diputats (fills, també, del règim del 78)-, és lícit de témer que encara quedi molta gent que voldria la independència perquè no canviessin les maneres d’exercir el poder ni les seves condicions d’ús al servei dels interessos de sempre. O dit d’una altra manera: l’autòpsia del cadàver autonòmic no significa que no hi hagi milions de cèl·lules escampades per reproduir-lo sota noves formes.
