Sovint és útil aprendre que a la vida hi ha coses, situacions o relacions que són plaents, satisfactòries i fins i tot útils per a una època concreta però que, a vegades, passat un temps, esdevenen absolutament extemporànies i no tenen cap mena de sentit. En general és una lliçó de vida aprendre i entendre que els temps són canviants i que cal saber adaptar-se d’acord amb el moment que es viu. Aquesta màxima, que serveix per a la vida personal, no estic segura que sempre s’apliqui a l’exercici de la política i a les relacions territorials. Al contrari. Així ho ha demostrat el president Mariano Rajoy en arribar a Catalunya a la manera dels ianquis de Bienvenido Míster Marshall per tapar la reivindicació catalana de més democràcia. Creure que prometre que s’invertiran els quatre mil milions d’euros que ja va prometre Zapatero aturarà el moviment independentista és propi d’un mesell que no ha entès res. És pensar que els catalans ens conformarem amb les engrunes i renunciarem al pa sencer. Rajoy i els seus acòlits no han comprès que ja no ens alimenten les molles com passava abans.
I per què és tan evident el fracàs de l’estratègia del govern espanyol? Doncs d’una banda perquè la proposta merament econòmica de Rajoy arriba tard i malament. La ciutadania catalana ja no es conforma amb la promesa que s’invertiran milions d’euros, perquè sap que sovint no es compleix. Ara, com és evident en l’enquesta del CEO feta pública ahir, la gent reclama poder votar per decidir quin és el seu futur, cosa que fins i tot reclamen els que defensen quedar-se a Espanya. Molt probablement una part de la població que avui dia reclama el dret de decidir hauria quedat satisfeta amb el model federalista que proposava Pasqual Maragall el 2005 i un grapat de diners, però en aquests moments la gent vol una altra cosa. A més, els catalans i catalanes estan cansats de la reacció de la resta de comunitats autònomes a les promeses insignificants de Rajoy. Aquesta cantarella que fa més de trenta anys que dura de “si Catalunya pot tenir-ho per què no ho haurien de tenir els altres”, avorreix. El Règim del 78 està en crisi a Catalunya precisament per això.
I tanmateix, el que més mal fa a l’Espanya actual no és que Rajoy ofereixi milions a Catalunya per intentar esmenar els seus errors i contrarestar l’independentisme. El que està destruint Espanya és la manca de qualitat democràtica. La justícia espanyola és dolenta i partidista i contamina la política. I la prova són els darrers judicis contra polítics sobiranistes. Que els unionistes, fins i tot els unionistes demòcrates, no s’escandalitzin pel que acaba de passar amb Mas, Rigau, Ortega i Homs és un indici de fins a quin punt està malalta la democràcia espanyola. L’autoritarisme avança sense parar. Si Rajoy i el seu govern no entenen que voler el pa sencer implica negociar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i acceptar-ne el resultat, el futur que ens espera ja el sabem: el famós xoc de trens. Quan aquest xoc es produeixi ja no parlarem ni d’engrunes ni de pans.
