Entre Garzón i Samaranch

"Per això resulta trist i lamentable que ara, des de Madrid, ens facin triar entre Garzón i els falangistes"

"El meu pare no era una persona del règim, sinó que va jugar amb les regles d'aquell moment, com va fer molta gent que tenia passió per fer coses"
J.A. Samaranch Salisachs, fill de Juan Antonio Samaranch (article a El Periódico, 21 de juliol del 2005)

La foto de dimarts pel matí era la de l'expresident Pasqual Maragall en un acte de suport al jutge Baltasar Garzón al paranimf de la Universitat de Barcelona, convocat per una entitat anomenada Un Clam de Justícia i pel Memorial Democràtic, institut oficial que depèn de la conselleria d'Interior i Relacions Institucionals del Govern de la Generalitat i que és sufragat amb fons públics. El lema de l'acte era clar: "L'oblit és un insult a la consciència i a la dignitat humana".

La foto de dimecres al matí, ahir, era la de l'expresident Pasqual Maragall anant a la Clínica Quiron per donar el condol a la família de Samaranch, sense fer declaracions.

La foto d'avui serà la de tota l'elit catalana visitant solemnement la capella ardent, instal•lada al Palau de la Generalitat. Hi seran tots, perquè Samaranch va aconseguir, entre d'altres proeses, ser elogiat de manera unànime, o gairebé. Un català transversal, vet-ho aquí.

Entre Garzón i Samaranch, el país que es fa trampes jugant al solitari va passant els dies. I va organitzant festivals.

L'any 1985, sota la presidència de Jordi Pujol, el Govern va atorgar a Samaranch la Medalla d'Or de la Generalitat. Pujol, ara, ha assenyalat que "Samaranch ha viscut una complicada història de Catalunya on ens ha costat a tots trobar el camí exacte, però ha de ser jutjat pel conjunt de la seva obra". Ho diu el fundador de CiU, un home que va ser detingut, torturat, jutjat i empresonat per la dictadura de Franco, un règim on va créixer i prosperar el traspassat. Per la seva part, el president Montilla ha definit el personatge com "un efectiu ambaixador de Catalunya i Barcelona al món, gràcies a la seva capacitat de teixir complicitats positives". Ho diu un polític que, abans de fer-se del PSC, va militar en l'extrema esquerra més dura, la que exigia "la ruptura" en comptes de "la reforma". El corresponsal del New York Times no entén aquest fresc. La tendència dels corresponsals estrangers és pensar que tot plegat s'ha de mirar com l'Alemanya nazi o el Xile de Pinochet. Alguns indígenes – despistats - també s'ho pensen.

Servidor de vostès tampoc entén gaire aquesta pel•lícula. Ho confesso. Per mirar d'esclarir-me, vaig escriure un llibre que vaig titular Els assassins de Franco. Els vigilants del relat oficial van atacar-lo des de la víscera, tot desfigurant perversament les tesis exposades. Alguns vells veterans lluitadors antifranquistes, en canvi, sí van compartir algunes idees que allí, modestament, es proposaven. I molts lectors de menys de 40 anys van sentir-se identificats amb les reflexions que hom feia en aquell volum. La migranya del passat – és molt evident - ens colpeja i no és fàcil d'entendre la seva envitricollada complexitat. Els ideòlegs del Memorial Democràtic i d'altres elements prefereixen elaborar un tebeo per al consum fàcil. Un tebeo on – quina casualitat – la "memòria democràtica" és administrada i proclamada, molt sovint, per aquells que provenen d'una tradició autoritària. Paradoxa enorme. I cinisme. El cinisme de fer servir el noble desig de reparació dels familiars de les víctimes del franquisme (entre les quals em compto) per a la batalla partidista i electoral. I per vendre una suposada superioritat moral.

El dia que vam presentar el llibre de memòries de l'amic Macià Alavedra, titulat Entre la vida i la política, vaig entendre una mica més la raresa i precarietat dels pactes de la transició. Érem allà, en una sala de l'Hotel Majestic, per glosar el testimoni d'un polític català que havia lluitat contra Franco i que havia fet la transició, la trajectòria d'un fill d'un intel•lectual catalanista i republicà, Joan Alavedra, que va haver d'exiliar-se com a derrotat de la guerra civil. Aquell dia, a primera fila, en un lloc preferent, al costat d'altres prohoms de la ciutat, hi havia Juan Antonio Samaranch, l'ex franquista que havia arribat més lluny i amb més èxit en l'etapa democràtica. Alavedra – un patriota de pedra picada i un hereu dels vençuts –era aplaudit per Samaranch – un patriota d'una altra mena i un representant dels que havien guanyat l'any 1939. Potser tot això no vol dir res. O potser tot això ho vol dir tot.

Per això resulta trist i lamentable que ara, des de Madrid, ens facin triar entre Garzón i els falangistes. Per això és tan trampós que els més cridaners abanderats de la memòria dels perdedors siguin molts d'aquells mateixos que l'any 1977 van dir-nos convençuts que calia mirar endavant.

 
 

Comentaris