Quan Albert Rivera va portar Ciutadans a Espanya va prometre construir un projecte alternatiu a socialistes i populars. Volia trencar el bipartidisme per obrir un espai de centre amb un projecte liberal transformador i regenerador. Però, fins ara, aquests grans anuncis no s’han traduït en polítiques concretes. L’exprimer ministre francès i actual regidor a l’Ajuntament de Barcelona, Manuel Valls, és de la teoria que l’únic projecte de Rivera és el de com pitjor, millor. Però l’estratègia que ha seguit fins ara no li ha anat gens malament. El 2011 Ciutadans no tenia presència a Espanya. Hi aterra el 2015 i obté 40 escons al Congrés dels Diputats i 57 el 2019.
I aquest ascens electoral l’ha aconseguit amb un discurs uniformador d’Espanya; atacant el catalanisme i la immersió lingüística, exigint les màximes penes contra el govern Puigdemont jutjat pel procés i reclamant que no hi hagi indults; oposant-se al model foral d’Euskadi; i sent bel·ligerant –molt bel·ligerant—amb el líder del PSOE, Pedro Sánchez. És a dir, ha manllevat la part del discurs del PP que toca les essències pàtries, però endurint-lo més.
Els fets, tossuts, indiquen que aquell partit liberal de centre que havia de captar vots a socialistes i populars, s’ha escorat a la dreta per esdevenir només una alternativa al Partit Popular. Aquells projecte transformador i regenerador ha quedat en un calaix. Per exemple, Rivera no prioritza la governabilitat de l’Espanya que diu defensar. Si ho fes, jugaria la carta dels partits liberals, de centre d’Europa que apuntalen governs a dreta i esquerra. En aquests moments, els vots de Ciutadans podrien ser decisius perquè el socialista Pedro Sánchez fos investit president del govern espanyol. Però Rivera prefereix veure com Sánchez es va consumint negant-li el seu suport condicionat d’home d’Estat. I per desgastar-lo no dubta a enterrar el seu propi argumentari, que l’independentisme català i el nacionalisme basc no poden condicionar la política espanyola. Per requisar el paper d’alternativa a Casado i el PP, i per cremar Sánchez prefereix instal·lar-se còmodament en la contemplació d’una previsible entesa de PSOE i Podem, amb el suport actiu del PNB, passiu d’ERC i poder també de JxCat. Exactament el que Rivera va dir que calia evitar.
Si ja és qüestionable que un partit que es proclama de centre liberal, transformador i regenerador jugui aquest paper en el tauler d’escacs de la política espanyola, encara ho és més que festegi amb l’extrema dreta. El pacte d’Andalusia amb PP i VOX, i l’actitud condescendent cap a l’extrema dreta és una prova de foc per saber si els seus votants s’ho empassen tot. La imatge de credibilitat i de centralitat de Rivera no és la mateixa després que Manuel Valls l’acusés de blanquejar l’extrema dreta. Qui comença a no empassar-s’ho són alguns dirigents del partit taronja. Dilluns van plegar Toni Roldán, portaveu econòmic del partit, i l’eurodiputat, Javier Nart. No volen un acostament a VOX i un boicot als socialistes. Europa tampoc ho veu bé. Un portaveu del president de la República Francesa no va dubtar a desmentir oficialment que Emmanuel Macron felicités Ciutadans pel pacte a Andalusia, com havia pregonat Rivera.
Fins ara, Ciutadans no ha fet visible que el seu èxit electoral hagi servit a la societat espanyola per transformar, ni regenerar res. Només per anar ofegant el PP, per aconseguir quotes de poder (fins i tot pactant directament o indirectament amb VOX) i per desgastar els socialistes. Manuel Valls, ho ha definit com la política del com pitjor, millor. El que cal saber és si aquesta estratègia té data de caducitat.
Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar a aquelles persones que són a la presó o a l’exili per haver facilitat que els catalans votessin: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Turull, Joaquim Forn, Josep Rull, Raül Romeva, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Marta Rovira i Anna Gabriel.
