La incorporació del color a la petita pantalla fou una revolució. Aquest canvi es va produir entre la dècada de 1960 i 1970. La televisió pública espanyola va fer la seva primera emissió en color l’any 1969 aprofitant un Festival d’Eurovisió, però no va disposar de la tecnologia PAL (sistema de transmissió de senyals analògics en color) fins l’any 1973. I tot i així, no va normalitzar-ho fins més tard. Alguns de vostès recordaran que Carlos Arias Navarro va anunciar la mort del dictador el 20 de novembre de 1975 en una pantalla saturada de grisos. Actualment, el color està normalitzat a totes les TV, però el relat que s’emet per diversos canals afins al govern espanyol i a les forces que li donen suport (C’s i PSOE) és propi de l’època del blanc I negre, quan a Espanya manaven els franquistes. Aquest blanc i negre que rebem des de l’anomenat “Madrid” contrasta amb els colors que des de fa molts anys s’emeten des de la política catalana. Parlem-ne.
– És de país de blanc i negre no reconèixer que al si de l’Estat espanyol hi ha diverses identitats i no voler acceptar que Catalunya és un subjecte polític. Mentre no reconeguin la identitat política de Catalunya no hi haurà solució.
– És molt gris utilitzar les estructures de l’Estat per impedir l’exercici dels drets civils normalitzats a totes les democràcies modernes del segle XXI. No hi hauria d’haver cap impediment per poder expressar-se lliurement, reunir-se amb qui es vulgui, consultar totes les pàgines web i rebre les cartes sense que ningú les hagi tafanejat.
– És molt antic concebre que la política i els Estats han de ser gestionats com sempre i pels de sempre.
– És molt negre utilitzar la justícia per intentar aniquilar un poble i és molt menyspreable que aquesta mateixa institució inventi delictes no comesos per empresonar persones innocents a causa de les seves idees. Se’n diuen presos polítics!
– És molt fosc aplicar diferents rasers de la justícia segons convingui. La llei ha de ser igual per a tothom.
– És molt cutre sotmetre a tot tipus de pressions polítiques els empresaris, altres estats i persones que puguin simpatitzar amb la reivindicació de democràcia.
– És molt fosc entendre la política en termes de claudicació i no pas en termes de diàleg. Les eleccions anticipades no són la solució i el xantatge que afirma que s’aplicarà el 155 no trencarà el capteniment de construcció d’una república.
– És molt del color del Cid Campeador pensar que amb la política de la repressió i la por faran callar un poble que ja ha desconnectat.
– És de relacions internacionals del segle passat utilitzar les aliances amb canvis de cromos per tal d’aconseguir declaracions beneficioses per als interessos de l’Estat.
– És molt negre fer una despesa -fins al moment- de més de trenta milions d’euros per mantenir uns cossos policials a Catalunya sense que hi tinguin cap funció oficial.
– És molt tenebrós no saber escoltar la veu de més de dos milions de catalans que van sortir a votar el dia 1 d’octubre i no voler comprendre que el 80% de la població catalana vol poder decidir el seu futur.
En canvi, tota la carta de colors es defineix amb la continuació de la reivindicació del dret a l’autodeterminació i la voluntat de decidir lliurement amb mobilitzacions pacífiques, festives, democràtiques i respectuoses; amb la reclamació constant del diàleg per resoldre els conflictes malgrat totes les trompades que va rebre la ciutadania i totes les accions repressives de l’Estat; des del respecte absolut a totes les opinions; des de la pluralitat als mitjans; des d’una escola que educa en la diversitat; pensant i confiant que el món entendrà el que Catalunya està reivindicant i que la mediació internacional acabarà contribuint a la solució del conflicte; amb la utilització d’una estratègia política que garanteix el compliment de la voluntat ciutadana que el dia 1 d’octubre es va expressar a favor de la independència; entenent i respectant que la reivindicació nacional catalana s’està construint des de baix; amb la participació en les mobilitzacions ciutadanes i, en breu, amb l’obertura d’un procés constituent per construir la república.
Com es poden imaginar, servidora opta per tots els colors del pantone. Per això, faig tota la confiança, en general, a Junts pel Sí, a la CUP i a l’entorn dels Comuns i, en particular, al govern Puigdemont. Estic convençuda que l’executiu està treballant amb una estratègia que ens durà a bon port i que la majoria parlamentària a favor de la República cada dia és més àmplia. En fi, que com va passar amb la televisió, el color s’imposarà. I serà ben aviat! De debò! No defallim! Seguim, seguim, seguim!
