B, de Barça; “Molts culés estaran d’acord que la temporada 1951-1952 és, juntament amb la de 1991-92 –la de Wembley– la millor campanya de la història del Barça. És l’any de les Cinc Copes, tot i que en són sis: Lliga, Copa del Generalísimo, Copa Llatina, Copa Duward, Copa Martini Rossi i Copa Eva Duarte Perón. El Barça de les Cinc Copes és un símbol compartit per tota una generació. Serrat ho immortalitza en la cançó Temps era temps: ‘Temps d’Una, Grande i Libre… Metro Goldwyn Mayer… Lo toma o lo deja… Gomas y lavajes… Quintero, León i Quiroga… Panellets i penellons… Basora, Cèsar, Kubala, Moreno i Manchón”
(Història Crítica del Futbol Club Barcelona 1899-1999, Ramon Barnils, Jordi Finestres, Toni L. Jordà, Jaume S. Sabartés i Fernando Torrecilla)
Aquests dies no es parla d’una altra cosa: El Barça! I… és que hi ha res més que no sigui el Barça?! Hi ha alguna cosa més en aquest país que ens aporti més alegries, que ens faci embogir tan desmesuradament com els gols d’en Messi o la pulcritud malaltissa d’en Guardiola? Breaking news les 24 hores del dia, a la premsa, la ràdio, televisió, internet, anuncis als cinemes, publicitat plena d’esperança, de proclames, de suport, d’ànims, d’il·lusió perquè l’equip de Catalunya, el que representa tot un país torni a fer la gesta del segle, guanyi demà a l’Inter de Mourinho i d’Etoo i ens col·loqui només a un sospir del Bernabéu. Sí, senyor!
Ens hi deixarem la pell, pel Barça. Ens posarem les samarretes, crearem pàgines a internet i patirem una substitució sobtada d’identitat al feisbuc. Als nostres perfils ja no ens trobaran a nosaltres, ens mutarem en la pell del Barça. Deixarem que se’ns encongeixi el pit amb un xut erroni, que se’ns obrin els pulmons de tan cridar amb una cervesa tremolosa a la mà, i embogirem i vendrem l’ànima al diable perquè aquest Barça ens torni a situar al centre del món. Somniarem perquè els veïns no ens deixin dormir aquest dimecres a la nit, ebris de tanta emoció: el món ens ha tractat malament, alguns en estat etílic no pensaran que no tenen feina, d’altres es llençaran a l’esquena el mal regust d’una participació més que discreta a les consultes independentistes i la gran majoria es preguntaran… però què és el Constitucional? Perquè nosaltres ens haurem burlat del món, l’haurem menyspreat demà a la nit, i com a suprema venjança, l’haurem perdonat, concloent així un desfogament personal sense límits.
