Ha arribat el moment que ens fem una pregunta. Ens l’hem de fer ara que, possiblement, hem arribat a la majoria d’edat en aquest procés independentista que fa anys que ens està educant sobre com funciona la política i els moviments socials. Des d’aquelles primeres consultes més o menys de broma que vam fer els catalans, la ciutadania ha assumit que és la dipositària final del poder polític nacional. Que som nosaltres els qui tenim la possibilitat i l’obligació de dirigir el destí del país. Els polítics, alguna vegada per por i d’altres per veritable compromís, ens han concedit la possibilitat de fer-los de guia, d’indicar-los el camí, de pressionar-los si cal perquè no defalleixin en acomplir demandes que molts catalans exigíem. Això ha tingut un retorn evident: quan alguns d’aquests polítics han estat condemnats a la presó o a exiliar-se la ciutadania els ha donat suport al carrer i a tot arreu on ha fet falta. Aquesta ciutadania que els va encarregar la missió de fer un referèndum. És evident que aquests líders han sentit l’escalf de la gent en aquests moments terribles que els toca viure.
Han passat els anys i la solució segueix lluny malgrat els avenços. S’ha establert clarament una majoria en favor d’un referèndum a Catalunya i ha crescut l’independentisme fins a convertir-se en una ideologia central en el context de la societat catalana. A banda d’això, la implicació dels catalans en el procés i certes injustícies judicials i policials generarà, segurament, una marginalitat evident de la dreta espanyola a casa nostra. Ho confirmarem a les properes eleccions. Ara bé, aquells que fa anys que estem implicats en el procés des de la base, des del carrer, des d’accions petites o fins i tot, simplement, a través de les nostres conviccions morals, ens veiem abocats a una situació contra la que, segurament, hem d’estar atents: es prepara el terreny per desactivar-nos.
Tinc la sensació, i crec que no sóc l’únic, que els grans poders fàctics espanyols treballen per “desescalar” el conflicte. Comencem a veure articles de premsa, declaracions polítiques i fins i tot vinyetes còmiques en les quals s’incentiva el diàleg per retornar a la situació de pau i harmonia entre catalans i espanyols. També aquí, al país, la política intentarà reduir enormement la pressió que durant aquests anys els ciutadans hem exercit. Crec que haurem de fer front a una pinça, a una doble estratègia catalana i espanyola, per desactivar-nos, per escombrar la pressió ciutadana i retornar el conflicte precisament al lloc on els grans poders volen que estigui: el congrés i els despatxos.
Al marge de la independència, el gran èxit d’aquests anys ha estat desestabilitzar els grans poders espanyols i catalans a través de la implicació directa dels ciutadans en els temes transcendents de la nació. Els ciutadans, la gent normal, ha aconseguit fer trontollar l’estat i totes les seves forces a través de la participació en la política catalana i espanyola. El carrer s’ha fet sentir per primer cop clarament des de la transició i, evidentment, l’estat, les empreses, els jutges i el rei s’han espantat i s’han esforçat a castigar-nos. Volen que aprenguem la lliçó que el carrer ha d’estar callat i votar cada quatre anys. Han detingut i empresonat a gent, a d’altres els han fet fora del país, han tancat cantants perquè s’han manifestat, fins i tot han atonyinat a nanos. El gran rival, el gran objectiu a batre, la gran peça a caçar per l’estat no era la independència sinó la ciutadania. Volien castigar la gosadia de molts catalans d’intentar exercir la política en primera persona sense passar per les institucions. ¿Ho aconseguiran?
