Em fa l’efecte que el referèndum d’Arenys de Munt va preocupar l’Estat. No pel que era sinó pel que podia arribar a ser. I això de l’Estat existeix. Vull dir que no és una abstracció, sinó una realitat física, que té estratègia i té instruments per dur-la a terme, visibles o invisibles. Que l’Estat es va preocupar per la consulta va quedar clar abans que no es produís, amb els intents convencionals i no convencionals d’evitar-la o de desacreditar-la. Estic convençut que també els ha preocupat la taca d’oli que es podia provocar i que va més enllà de fer altres consultes. La taca d’oli d’un procés explícit d’autodeterminació. Però l’Estat, a més de tenir instruments i estratègia, ens coneix. Ens coneix molt bé. I sap de les nostres febleses i dels nostres defectes, també.
El doctor Carretero deia en una entrevista recent que desitjava una sentència del Constitucional clara i ràpida, contra l’Estatut. El doctor Carretero també ens coneix. Sap que aquest és un país de flamarada reactiva. Que pot tenir un instant de tensió irada que trenqui dinàmiques de conformisme o de resignació. Però que li costa molt mantenir aquesta tensió, aquest instant d’unitat i de tremp. Carretero i l’Estat saben que si les coses s’allarguen, si va passant el temps, inevitablement acabarem barallant-nos entre nosaltres, escindint-nos en sensibilitats i interessos contraposats, generant fraccions separades en el fonamental per molt poca cosa, però confrontades fins a la incompatibilitat en la pràctica. Saben els uns i els altres que si hi ha prou temps pel mig ens acabem cansant de totes les joguines i anem encetant debats nous sense acabar-ne cap. Que els temes desapareixen del centre d’atenció de l’opinió pública i poden ser substituïts per d’altres temes: si passa prou temps, l’esclat de l’autoestima necessària per un procés com el d’Arenys ja trobarà raons per esmicolar-se. I encara una altra cosa, més conjuntural: si passa prou temps empalmarem amb el procés electoral català, i llavors sí que ja estarem empantanegats en unes batalles que ens divideixen i que sovint a més ens desmoralitzen.
La recepta contra una flamarada catalana, és simplement deixar passar el temps. Esperar que la pròpia dinàmica de la societat catalana esbravi l’instant d’eufòria, de tensió i d’autoestima. S’havia dit que la sentència del Constitucional seria aquest mes d’octubre. La sentència del Constitucional tornava a situar la qüestió nacional en el primer lloc de l’agenda política, podia provocar una reacció en l’opinió pública, podia tenir fins i tot conseqüències en el govern. Ara se’ns diu que potser no hi haurà sentència fins d’aquí a força temps, potser fins i tot passades les pròximes eleccions catalanes. No sé si és una decisió estratègica o és una dificultat objectiva per consensuar la sentència. Però jo diria que ens coneixen. Saben i sabem que, més enllà dels tòpics, la constància no és una de les virtuts d’aquest país. Que el temps tot ens ho esbrava.
