Ens coneixen

"Saben i sabem que, més enllà dels tòpics, la constància no és una de les virtuts d'aquest país. Que el temps tot ens ho esbrava"

Em fa l'efecte que el referèndum d'Arenys de Munt va preocupar l'Estat. No pel que era sinó pel que podia arribar a ser. I això de l'Estat existeix. Vull dir que no és una abstracció, sinó una realitat física, que té estratègia i té instruments per dur-la a terme, visibles o invisibles. Que l'Estat es va preocupar per la consulta va quedar clar abans que no es produís, amb els intents convencionals i no convencionals d'evitar-la o de desacreditar-la. Estic convençut que també els ha preocupat la taca d'oli que es podia provocar i que va més enllà de fer altres consultes. La taca d'oli d'un procés explícit d'autodeterminació. Però l'Estat, a més de tenir instruments i estratègia, ens coneix. Ens coneix molt bé. I sap de les nostres febleses i dels nostres defectes, també.

El doctor Carretero deia en una entrevista recent que desitjava una sentència del Constitucional clara i ràpida, contra l'Estatut. El doctor Carretero també ens coneix. Sap que aquest és un país de flamarada reactiva. Que pot tenir un instant de tensió irada que trenqui dinàmiques de conformisme o de resignació. Però que li costa molt mantenir aquesta tensió, aquest instant d'unitat i de tremp. Carretero i l'Estat saben que si les coses s'allarguen, si va passant el temps, inevitablement acabarem barallant-nos entre nosaltres, escindint-nos en sensibilitats i interessos contraposats, generant fraccions separades en el fonamental per molt poca cosa, però confrontades fins a la incompatibilitat en la pràctica. Saben els uns i els altres que si hi ha prou temps pel mig ens acabem cansant de totes les joguines i anem encetant debats nous sense acabar-ne cap. Que els temes desapareixen del centre d'atenció de l'opinió pública i poden ser substituïts per d'altres temes: si passa prou temps, l'esclat de l'autoestima necessària per un procés com el d'Arenys ja trobarà raons per esmicolar-se. I encara una altra cosa, més conjuntural: si passa prou temps empalmarem amb el procés electoral català, i llavors sí que ja estarem empantanegats en unes batalles que ens divideixen i que sovint a més ens desmoralitzen.

La recepta contra una flamarada catalana, és simplement deixar passar el temps. Esperar que la pròpia dinàmica de la societat catalana esbravi l'instant d'eufòria, de tensió i d'autoestima. S'havia dit que la sentència del Constitucional seria aquest mes d'octubre. La sentència del Constitucional tornava a situar la qüestió nacional en el primer lloc de l'agenda política, podia provocar una reacció en l'opinió pública, podia tenir fins i tot conseqüències en el govern. Ara se'ns diu que potser no hi haurà sentència fins d'aquí a força temps, potser fins i tot passades les pròximes eleccions catalanes. No sé si és una decisió estratègica o és una dificultat objectiva per consensuar la sentència. Però jo diria que ens coneixen. Saben i sabem que, més enllà dels tòpics, la constància no és una de les virtuts d'aquest país. Que el temps tot ens ho esbrava.

 
 

Comentaris