Fa tres o quatre dies, mentre caminava amb pressa per Portal de l’Àngel i mirava de poder avançar entre bosses de shopping i la gent, em van passar pel costat les paraules que una noia deia a una altra. Es miraven els balcons d’un dels preciosos edificis que encara hi ha en aquest carrer de Ciutat Vella, i amb veu plena de sorpresa i d’enyorança, una d’elles deia a l’altra “ohhh!, mira… una casa amb porticons!”.
Vaig caminar uns quants carrers amb la frase i les dues noies rondant-me el cap: una casa amb porticons és una realitat senzilla, i viure en un lloc senzill que ens sigui amable, agradable i on puguem ser nosaltres, no hauria de ser un anhel. La casa amb porticons que les dues noies es miraven amb enyor i desig se’m va fer el món: torna a passar que les coses senzilles semblen somnis inabastables, i que una part molt gran de la realitat ens és hostil i desagradable. Torna a passar que se’ns fa difícil ser nosaltres, dins aquest món.
Que moltes, moltíssimes dones hàgim dit que ens aturem per canviar-ho tot, i hàgim triat el dia 8 de març per fer una vaga de consum, laboral, de cures i estudiantil diu molt de com estem vivint les dones i hauria de dir moltes coses als homes. En surten i en sortiran moltes, d’estadístiques aquests dies: números que parlen de feminització de la pobresa, números que parlen de vivències d’assetjament, de violacions, xifres que posen en evidència que la quantificació d’allò productiu és part d’un sistema masculí que no concep com a bé comú la creació i el sosteniment de la vida humana. Sortiran estadístiques amb la quantitat de llocs en els quals quasi bé no hi som, i es publicaran números de quotes i d’escletxes. Números i xifres importantíssimes, sí, però aquest 2018 ens aturem per canviar-ho tot: no demanem menys violència o més diners. Diem que marxem a una realitat on aquests no són els paradigmes de res.
La vaga feminista d’enguany, és anti-capitalista? Sí, però més: va més enllà de qüestionar un sistema econòmic en termes de xifres i de repartiment desigual de la riquesa. No ens aturem per reivindicar: marxem. La relació entre el capitalisme −des del seu naixement al segle XV fins avui, que viu la seva segona gran crisi− i els cossos de les dones ha estat estudiada brillantment per l’antropòloga Mercedes Fernández-Martorell. Ella ens ha explicat que els homes que han sostingut el capitalisme han donat per descomptat que la possessió dels cossos de les dones els permetia ser iguals dins un sistema de jerarquies i d’exclusions, que el repartiment de les “seves” dones els feia part de quelcom comú. Que el feminisme del darrer terç del segle XX i els feminismes d’avui hagin dit als homes que ja no, que els cossos de les dones són de les dones, explica una gran crisi masculina que s’expressa en cada cop més formes de violències contra les dones. D’aquí, és d’aquí que marxem del tot.
La vaga feminista d’enguany és expressió de com hem posat paraules i gestos al món les dones al llarg de la història: no marxem mai amb un cop de porta, nosaltres. Ens desplacem i fem néixer realitats més humanes, i ens hi quedem a viure. Ho van fer i dir dones com Luce Irigaray o Lia Cigarini, per exemple, quan després d’estar a la política dels Parlaments i dels partits polítics es van desplaçar cap a l’evidència que la política femenina no hi cabia, allà dins, i van obrir la finestra d’allò que s’ha anomenat “la política el desig”. Ho va viure i escriure María Zambrano, també, quan els debats filosòfics que l’envoltaven contraposaven la raó i l’amor, i ella va regalar al món un altre lloc: aquell d’ “allò que he estimat, quan ho he estimat, ha estat veritat”. Ho han fet moltes dones al llarg de la història, això de marxar i deixar de donar crèdit.
La vaga feminista d’enguany omplirà el món de cases amb porticons. Cases amb porticons oberts de bat a bat.
