Una de les conseqüències més detestables d’estar sotmès a un poder estranger són alguns tipus humans que es desprenen d’aquesta situació. Els ha passat a la majoria de pobles que han viscut (i viuen) una condició així. Són aquells individus que troben una satisfacció morbosa per plaure la voluntat d’aquells que voldrien anorrear la teva pròpia condició nacional.
El gran patriota Manuel González Alba, que va morir a l’edifici del CADCI sota les bombes de l’exèrcit espanyol el 6 d’octubre del 1934, no es cansava de denunciar que certes actituds de polítics espanyols provocava de llavis catalans “paraules d’agraïment caní”. La imatge que es desprén de les paraules d’aquell insigne dirigent independentista, l’hem pogut veure sovint entre dirigents polítics catalans, sobretot quan es tracta d’aquells que pertanyen a les files de partits d’obediència espanyola. Se’ls il.lumina la cara només veure als “jerifaltes” de Madrid. Una rialla d’aire infantil i un lleuger vinclament d’esquena permanent acompanyen el seu posat a l’hora de rebre un Rajoy o un Borbó. És la seva particular manera de moure la cua. Són personatges que mai han tingut cap ideal polític, només tenen amo.
D’entre tots ells, jo destacaria Enric Millo. És el protipus de l’estil caní del qual parlava en González Alba. La seva obsessió no és manar, és ser manat. Quan CiU va deixar de donar-li menjar a partir de 2003, ràpidament va sortir al carrer per veure si algú l’acollia per mantenir-lo. La primera porta on va trucar va ser ERC, però Joan Puigercós (amb bon criteri) el va desestimar. Es veu que li va suggerir de provar-ho al PSC, que en aquella època ho recollia tot. Imagino que ho va intentar, però per raons que se’ns escapen també el van rebutjar. Finalment, i com que ja no hi havia cap lloc més on anar, va acabar al PP que és una mena de “protectora d’animals”.
Amb un currículum així, no és d’estranyar que Enric Millo hagi esdevingut el delegat del govern espanyol a Catalunya. És fidel i disciplinat amb qui l’alimenta i, a més a més, coneix perfectament la casa. Vigila la propietat de l’amo de forma diligent i informa puntualment. De moment, semblen contents amb la seva feina. A més a més, es compenetra magníficament amb els “compis” Iceta, Arrimadas o Albiol. Tots ells formen la “patrulla” canina espanyola que vigila que els independentistes no assaltin la finca espanyola.
Però, al final, Millo acabarà repudiat pels que ara el mantenen. En realitat, el veuen massa català. A mesura que el conflicte català vagi pujant de to (i ho farà), el seu accent de Girona i les seves formes toves seran percebudes per la Soraya de torn com un símptoma de “doblez”. Coneixent com actuen els espanyols en situacions de crisi no tindran miraments en donar-li una puntada de peu, encara que es vesteixi de “manola” per semblar més genuí.
És la trista vida del ca polític a casa nostra. Mentre serveixes per fer la feina tot són carícies i bones paraules. Ara bé, quan l’amo espanyol veu que ja li has donat tot el que podies donar et sacrifica sense cap mirament. En realitat, sempre ha pensat allò de “perro catalán”, per molt faldiller que hagis estat.
