Enric Marín, president per decret

"El problema és que amb aquesta acció no sols han buidat d'autoritat moral el càrrec en qüestió, també han desacreditat la CCMA"

Hi ha diverses raons per les quals Enric Marín no hauria d'haver acceptat la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Tres, si més no. En primer lloc, per principis democràtics. La vergonyosa manera com hi ha arribat –invalidant la llei que exigia una majoria de dos terços de diputats a l'hora d'elegir un càrrec– serà un estigma que l'acompanyarà sempre. En segon lloc, per dignitat. És a dir, per desmarcar-se'n tot preservant el seu nom de l'escandalosa manipulació del tripartit. I, finalment, per ètica. Quina equitat es pot esperar d'algú que satisfà la seva vanitat ocupant els càrrecs que el poder fabrica a la seva mida? Enric Marín, tanmateix, ha prescindit de totes aquestes consideracions i ja és president de la CCMA. Enhorabona. Ell i el govern s'han sortit amb la seva. El problema és que amb aquesta acció no sols han buidat d'autoritat moral el càrrec en qüestió, també han desacreditat la CCMA –que apareix com un organisme descaradament polititzat– i fan encara més gran el descrèdit del tripartit davant la ciutadania.

En aquest sentit, el Consell de Garanties Estatutàries i el Sindicat de Periodistes ja han dit unes quantes coses prou significatives. Aquest últim, concretament, ha lamentat que la designació de Marín –home d'Esquerra– respongui a la voluntat del govern de tenir un president de la mateixa corda que el dimitit Albert Sáez. Cosa que queda "ben lluny de la lletra de la Llei de la CCMA, segons la qual els membres del Consell han de ser 'persones amb mèrits professionals rellevants' en funcions d'administració, d'alta direcció, de control o d'assessorament o de responsabilitat similar". El govern, però, no n'ha fet cap cas. Ni d'això ni de la petició del l'esmentat Sindicat quan deia: "No podem més que reclamar que es nomeni una figura de prestigi i capacitació comprovades i que s'abordin les competències del Consell de Govern des de criteris professionals, en uns temps de canvis irreversibles en l'audiovisual que necessiten de la màxima unitat al capdavant dels mitjans públics, assetjats per la voracitat de les cadenes privades i per la complaença del govern espanyol cap a ells, com s'acaba de demostrar amb l'aprovació de la Llei General de Comunicació Audiovisual". Doncs res de res. Al final, s'ha imposat un candidat polític en lloc d'un candidat professional.

Però la gravetat d'aquest nomenament es fa encara més palesa quan, com va denunciar Convergència i Unió, es tracta de la mateixa persona que "va mostrar un sectarisme en el repartiment de les subvencions als mitjans de comunicació" i que va ser responsable de "la censura" soferta pels periodistes en l'esvoranc del Carmel. CiU, llavors, va demanar la "dimissió fulminant" de Marín en aquests termes: "Per haver mentit en l'autoria i finalitat del protocol que va redactar per tal de controlar i censurar l'actuació dels mitjans de comunicació. [...] Una persona que es troba al capdavant de la Comunicació del Govern no pot ni pensar en un document així i, molt menys, redactar-lo, fer-lo arribar als mitjans, fer-ho públic en la roda de premsa de l'executiu català, admetre'n la redacció i després fer-se enrere i negar l'existència del document tot posant-lo a les mans d'altri".

Doncs sí, l'intent de traspassar la responsabilitat al Col•legi de Periodistes va ser un acte covard. Però també normal tractant-se d'Enric Marín, el mateix home que malgrat reconèixer que va cometre errors en l'afer del Carmel mai no va dimitir i que ara es dedica a llançar difamacions i calúmnies contra Joan Carretero, Joan Laporta i Reagrupament a través de les pàgines del diari El Punt. Mentrestant, Albert Sáez, home de confiança d'Esquerra, ja és director adjunt d'El Periódico, l'òrgan per excel•lència del PSOE de Catalunya. I és que tot queda a la mateixa casa. L'any 2006 hi van quedar els vots d'Esquerra i ara hi queda el repartiment de càrrecs.

 
 

Comentaris