Enric Duran, Robin Hood i robin bancs

"Somiava amb un món millor i vaig caure del llit"

La fascinació pels bandits és una cosa ben antiga. Des de sempre que ens atrauen —sobretot en obres de ficció— els que viuen fora de la llei, els qui amb la seva llibertat fan alguna cosa desacostumada: pistolers, assassins, lladres, mafiosos, estafadors… Mirem les pel•lícules que ens els mostren, llegim les novel•les que s'apropen a ells. És un residu de la mentalitat romàntica, potser un llast del pensament màgic, que es rebel•la contra les severes regles de la realitat. Quan aquesta fascinació que exerceixen els éssers de ficció la traslladem a la vida diària, però, correm el risc de fer el ridícul (ai, i des de El Quixot a Madame Bovary que n'estem advertits).

Va apropar-se a Madrid un actor de la sèrie Lost; es tracta d'un gran professional, ben plantat i amb molt de magnetisme, Matthew Fox, qui fa del doctor Jack Shephard (tots sabeu de qui parlo, oi?). En llegeixo una entrevista a la premsa on se li explica que molta gent —després de l'accident d'Air France que va fer 228 morts— va pensar que podria estar repetint-se la història de la sèrie.

Com que durant uns dies es va perdre la pista de l'avió, alguns apassionats —grotescs, grotescs— van imaginar que part de la tripulació s'havia estavellat en una platja, i que esperaven ser rescatats d'un moment a l'altre. Davant aquesta absurditat, Matthew Fox es va escandalitzar: 'És terrible', va dir —i podem imaginar la seva cara—: 'no entenc com algú pot comparar aquest drama amb una sèrie de televisió'.

Aquesta setmana ha sortit la notícia que un canal de la televisió boliviana donava per bona una informació en aquesta línia. Afirmava que s'havia trobat una càmera de fotos digital sobre unes muntanyes, la qual pertanyia a un dels accidentats de l'aparell. Les imatges que contenia la càmera no eren sinó fotogrames de la sèrie Lost, però, precisament les que mostren el moment en què l'avió es trenca en les altures i surten volant alguns passatgers —de ficció! Quan les fronteres entre realitat i mentida comencen a confondre's llavors caiem en un deliri majúscul.

I en aquest deliri sembla que ha caigut Enric Duran i els qui l'aplaudeixen. Com sabeu, Enric Duran és un desenfeinat que va anar a demanar 68 crèdits bancaris per valor de gairebé mig milió d'euros, sense pretendre en cap moment tornar ni una trista moneda de deu. Duran volia 'denunciar les debilitats del sistema bancari i finançar així projectes socials'. Aquest filantrop va ser entrevistat per molts diaris, entre els quals aquest que llegiu, que té l'amabilitat d'aguantar-me. Si Elsingulardigital.cat s'empassa un Duran bé pot aguantar un Comes qualsevol.

Duran es veu a si mateix com un Robin Hood, i s'atreveix a dir que ell 'és un exemple a seguir' pels qui no creuen en el sistema. Això sona molt petulant —s'ha de ser vanitós per dir 'sóc un exemple', s'ha de tenir educació d'estafador…—, sobretot de part d'algú que tot el mèrit que pot lluir és el d'haver anat a defraudar als bancs amb la cara destapada.

Aquesta 'debilitat del sistema bancari' que vol denunciar no és sinó una forma de generositat, però; l'únic que Duran ha posat de relleu és que els bancs van tant de bona fe que ni es miren a quina mena d'impresentables deixen la pela. I això, en lloc de deixar-los en mala posició, ens els fa tendrament excusables, com aquests iaios que es deixen embetumar pels venedors de mantes i olles a domicili.

I atenció: jo no afirmaré mai que tots els bancs mantinguin comportaments honorables! Critiquem-los! Traiem a la llum els seus draps bruts! Els bancs són empreses privades regides per homes de carn i os, i per tant poden ser avariciosos i poden abusar de la seva posició de poder, tal com fan tants d'altres no des de l'empresa sinó des de l'administració pública. A dia d'avui, fins i tot l'empresa Google és sospitosa de monopolisme i d'abús de posició dominant. El problema no són els bancs, doncs, sinó la qualitat moral d'alguns senyors que els capitanegen sense gaires escrúpols.

Duran hagués pogut treballar una mica més i escriure un llibre poderós i documentat sobre les trampes dels bancs, en la línia dels periodistes muckraker. Llavors estaria molt content de parlar-ne i de poder-lo recomanar. Això sí que hauria fet mal. Però no. Duran ha triat la via fàcil: ha confós realitat amb ficció. Com els nens que es vesteixen de Batman. Duran maleeix la nostra realitat en nom d'una versió fictícia del món (d'un conte de fades impossible): és un nihilista. En primer lloc s'ha estafat a si mateix (és un ignorant), i llavors ha pogut estafar els altres.

En quant als projectes socials que el propi Duran va finançar; doncs hem de dir que estem davant d'una quantitat de diners irrisòria, almenys si la comparem amb la que els propis bancs i caixes dediquen a Obra Social, sí, algunes caixes d'estalvis donen gairebé un 40% dels seus beneficis a Obra Social, més de dos-cents milions d'euros la més cèlebre de totes—ja sabeu de quina parlo. L'aportació de Duran em sembla totalment insubstancial. Potser sentia enveja dels bancs: ¿per això ha fet el mateix que ells a petita escala? És a dir, Duran ha anat a robar aigua al mar per a donar-la als peixos. Enhorabona.

Duran és un d'aquests éssers confusos, un al•lot que busca alternatives al capitalisme. Molt bé: hem de millorar, ¿qui li ho discuteix, senyor Duran? Però jo vago pels carrers i per les places i la gent em sembla bastant satisfeta del capitalisme; la queixa que tenim tots és de no poder mossegar més tros del pastís, però ningú en discuteix ni el cuiner ni la recepta.

Curiosament, els qui més qüestionen el pastís són els fills dels pastissers —n'estan farts, literalment, la nata els vessa de la boca…—; però els qui es miren el festí, fent baves, des de rere els vidres de la pastisseria només volen que els facem un lloc per a venir a posar-se les botes. Els fills de la burgesia qüestionen el sistema que els ha fet rics; els que acaben d'arribar de la misèria volen entaular-se com més aviat millor. Podríem posar Duran enmig de l'estret de Gibraltar, i que anés dient als desgraciats que arriben amb pastera: 'No, no, torneu a casa, el sistema aquest està corrupte, hi ha bancs que us xuclaran la sang, torneu a la fam i a la misèria!'

Si Duran no vol participar de l'enrenou del lliure mercat, pot anar-se'n a Cuba o a Corea del Nord, que ens deixi en pau amb el nostre sistema corrupte, el qual entre tots anirem millorant a poc a poc, sense rebentismes ni estafes sentimentals. Una de les gràcies de la nostra societat lliure és que Duran pot marxar allà on vulgui, sobretot ara que és fora de la presó. Un cop nacionalitzat cubà, però, potser que no el deixin sortir amb tanta d'alegria. De fet, tots hem vist com molta gent fugia de Cuba enfilada sobre capses de bananes, mar endins, cap a la pàtria dels bancs espantosos, Amèrica! I sabem que a Corea del Nord les martingales de Duran li haurien costat la vida; l'haurien torturat fins a fer-li empassar ben avall això de 'sóc un exemple'…

Com que no em vull fer pesat, acabo. Us recomano un llibre de joves que volen canviar el món. Es diu Estimat Michele, de l'italiana Natalia Ginzburg. En copio un fragment i m'acomiado: 'Ara el món és ple d'aquests joves que van d'una banda a l'altra sense cap objectiu. No acabes de veure clar com envelliran. Sembla que no hagin d'envellir mai. Sembla que s'hagin de quedar sempre així, sense casa, sense família, sense horaris de feina, sense res. Amb els seus quatre trastos i res més. Si no han estat mai joves, com s'ho faran per fer-se vells?".

PS. El poeta de les rambles tenia una frase molt bella: 'Somiava amb un món millor i vaig caure del llit'. Salut, capitalistes!

 
 

Comentaris