Enrere o endavant

"L'indult és la principal eina de negociació que té el sistema per aconseguir la rendició, per això és pertinent referir-se als presos com a ostatges polítics"

Avui l'assemblea d'Omnium renova la presidència de Jordi Cuixart, malgrat els inconvenients operatius evidents de tenir la màxima direcció política de l'entitat a la presó. És important que s'entengui i es valori que Omnium fa això perquè pot, perquè és molt forta. Té més de 119.000 socis i no para de rebre noves altes, està econòmicament sanejada, no hi ha sectors ni clans interns fent-se cops de colze per ocupar cadires, té una línia política clara, i no depèn del diner públic i per tant és radicalment independent (es pot equivocar, és clar que sí, però sempre seran els seus errors, no errors imposats). A més, s'hi suma un fet molt rellevant: Jordi Cuixart és un home respectat i sincerament apreciat per totes les famílies polítiques del sobiranisme, i fins i tot per algunes de fora del sobiranisme. Tot plegat, sumat a la intel·ligència emocional del vicepresident Marcel Mauri, que ha brodat el seu paper en condicions molt complexes, dóna com a resultat una assemblea com la d'avui. Omnium és, sens dubte, el més sòlid que tenim.

 

D'aquí a pocs mesos Cuixart seurà al banc dels acusats del Suprem junt amb els altres presos polítics i afrontarà un judici per rebel·lió. No em faig cap il·lusió sobre la sentència, més aviat al contrari, opino que serà dura perquè el Suprem voldrà marcar territori davant l'eventualitat d'hipotètics indults posteriors. Tant de bo m'equivoqui, però el tribunal no desautoritzarà l'instructor Llarena en un tema que afecta el més sagrat, que és la unitat d'Espanya, i voldran que quedi clar que si els presos catalans tornen a casa molt aviat no serà per culpa d'ells sinó del consell de ministres, en un raonament que faria més o menys així: "La política ens va passar la patata calenta a nosaltres i hem fet la feina; ara, la patata calenta la tornem a la política multiplicada per dos".

 

 

És possible l'indult? Al meu entendre només és imaginable en dos escenaris. El primer, un escenari de rendició més o menys explícita i més o menys gradual. Cap govern espanyol deixarà anar els sediciosos, amb els costos polítics i electorals que això implica allà, sense garanties (públiques o secretes) per part dels partits polítics independentistes de "volver a la senda de la legalidad", encara que sigui un retorn al recte camí constitucional revestit de retòrica republicana. De fet, l'indult és precisament la principal eina de negociació que té el sistema per aconseguir la rendició, per això és pertinent referir-se als presos com a ostatges polítics.  El segon escenari on l'indult és imaginable seria l'exactament oposat. Una nova tardor republicana (quan es tornarà a estar preparat?) que anés molt més enllà que la de 2017 i que realment obligués a la mediació internacional i a una negociació que inclogués els indults i un referèndum d'autodeterminació. O cap enrere a canvi de buidar les presons, o cap endavant amb el risc d'omplir-les encara més. Així de dur és el dilema que afronta l'independentisme.

 

Comentaris