Fa un dies en un diari català sortia una enquesta sobre l’opinió dels catalans respecte la independència. Un 50% la recolzava. Pocs dies després un diari de Madrid publicava una altra enquesta on una majoria de catalans afirmava que Catalunya no era una nació. Aquesta divergència de resultats estadístics em porta a una reflexió: tenim problemes de trastorn de personalitat? Refusada aquesta hipòtesis per motius evidents, la segona hipòtesis seria: potser busquem una independència no basada en el concepte nació. Aquesta afirmació faria trontollar tot el discurs acadèmic sobre el nacionalisme.
Així doncs la resposta a aquest misteri deu estar amagada a algun altre lloc, possiblement al disseny de l’enquesta. El tipus de preguntes prèvies condicionen la resposta. Si pregunten: Què pensa sobre els últims casos de corrupció a les forces armades? Quina és la seva opinió sobre les “novetades” als nous reclutes? Quina és la seva valoració del exèrcit?
Els resultats a l’última pregunta són obvis: una mala imatge de l’exèrcit.
Si per el contrari les preguntes són: Quina és la seva opinió sobre la participació de l’exèrcit en tasques de salvament en un desastre natural ? Què n’opina de les missions humanitàries de l’exèrcit? Quina opinió té de les forces armades?
Els resultats son també obvis: una visió positiva de l’exèrcit.
Ja que no podem comprovar els formularis emprats, hem d’assumir amb cautela els resultats i no extreure conclusions precipitades.
Respecte a l’enquesta del diari de Madrid on el 89% dels espanyols afirmaven que Catalunya no era una nació, jo hagués introduït una pregunta de resposta oberta: Què és una nació? El resultat en aquest cas també seria obvi: una total incapacitat de definir què és una nació.
