Enquestes i presumptes perdedors

"Mai s'havien fet tantes enquestes seguides en aquest país. És a dir, mai hi havia hagut tantes ganes poc amagades de canvis"

Gairebé cada setmana es publica una nova enquesta electoral. Afirma la demoscòpia reiterada que Convergència i Unió s'acosta a la majoria absoluta, que el PSC perdrà una part poc negligible de la seva representació, que el PP i Iniciativa es quedaran més o menys amb els mateixos pèls i que Esquerra Republicana serà qui més en perdrà després d'haver passat per la gatera d'amargura del tripartit. Mentre els convergents esmolen les armes amb una discreció forçada contra aquesta tendència, que es fa llarga i constant, els republicans han decidit mirar cap a un altre costat. I no només això, Esquerra ha pres un gran protagonisme a l'hora de rentar parlamentàriament els draps presumptament bruts de CiU. Potser es pensen que això els beneficiarà i que debilitarà els qui fa molt de temps van deixar de considerar rivals i van convertir en enemics. D'entrada, la maniobra no funciona perquè cada nova enquesta els sumeix més en la derrota i enlaira més Convergència i en la victòria. Potser és que la situació econòmica debilita qualsevol poder constituït –i més quan no s'exerceix amb encert– i potser també és que l'electorat està més que fart de les centrifugadores de brutícia. Haurien de ser capaços els dirigents d'Esquerra de canviar d'estratègia i de demostrar que encara poden generar alguna il•lusió. Però no ho són.

Al mateix plat de la balança dels perdedors hi ha el PSC. Diuen els íntims del president Montilla que exhibeix amb un gran orgull l'obra de govern i la pròpia, i que és incapaç de veure el rebuig que susciten. D'això, fa alguns anys que se'n diu autisme del poder. Comparada amb la d'Esquerra Republicana, l'estratègia de Montilla encara és més inexplicable. Es basa en el manteniment de la logística quan tot fa aigües. És a dir, en successives campanyes publicitàries, que paguen els departaments de la Generalitat o el PSC, segons convingui, i que remarquen l'encert de la gestió del govern. No hi ha èpica. L'èpica mesurada políticament necessària en situacions de crisi i desconcert social. Només la reivindicació d'una gestió de comptable. No hi ha il•lusió. La il•lusió que pot capgirar tendències electorals. Només proclamació de la justesa. Com Esquerra Republicana, també el PSC espera el miracle. Però cada onada d'enquesta és un nou disgust i constata, no només que les intencions no es mouen, sinó que creixen en la pròpia adversitat.

Mai s'havien fet tantes enquestes seguides en aquest país. És a dir, mai hi havia hagut tantes ganes poc amagades de canvis, fins i tot en els mitjans més pròxims als socialistes i més històricament sectaris. I mai ningú s'havia equivocat tant a l'hora d'administrar aquesta informació i adoptar les mesures necessàries per evitar que es concreti. José Montilla només confia que el vent canviï i que el temps deixi de ser-li hostil. Ningú sap ben bé què espera Esquerra, però, en tot cas, mentre el temps que Montilla creu que necessita va passant, els republicans atien el ressentiment de Convergència i Unió. Aquests temps s'estudiaran a les escoles de política en les pròximes dècades.

 
 

Comentaris