Dolça adolescència. Casa’t i practica el sexe, però no avortis sense el consentiment dels pares. S’acosten les eleccions i Mariano Rajoy no vol deixar la reforma fallida de l’avortament de Ruiz-Gallardón com una llàntia en la camisa de la dreta ultraconservadora, intolerant i imposicionista. L’anunci està fet. El PP ha presentat una proposició per modificar parcialment la llei de l’avortament del 2010: les menors de 16 i 17 anys no podran recórrer en cap cas a la interrupció voluntària de l’embaràs sense el permís patern. Per ara, l’edat mínima per a les relacions sexuals consentides és de 13 anys i als 14 està permès el matrimoni sempre que ho avali un jutge. El Congrés acumula reformes i, probablement, aquests dos últims llistons quedaran fixats en els 16. El de l’avortament sense la tutela familiar, en els 18.
No és només la incoherència de l’edat el que inflama els ànims. Per què negar-ho? A algunes dones ens recorre un calfred per l’espinada quan s’aborda la regulació de l’avortament, de la mateixa manera que molts homes no pontificarien com ho fan si tinguessin úter. El que encén de debò el debat és la por. Sí, la por al retrocés d’un dret que va costar tant d’aconseguir davant d’una hipocresia política i social de proporcions infinites.
D’avortaments n’hi ha hagut sempre, dins o fora de l’Estat espanyol. Quan el gendre del franquista Utrera Molina pretenia esventrar la llei del 2010, condemnava les dones que volguessin avortar a assumir els perills de la clandestinitat o a costejar-se el viatge a l’estranger, amb l’evident greuge de classe. Només decidiria amb garanties sanitàries qui s’ho pogués pagar. Ara, però, el tema és un altre: el dret a avortar de les dones de 16 i 17 anys que justifiquin que el fet que els pares en siguin informats pugui desencadenar un conflicte familiar greu en entorns violents i desestructurats. El PP s’envalenteixen amb les joves més desprotegides i farà ús de la seva majoria absolutíssima perquè sigui un jutge qui prengui la decisió.
Es refereixen al dret a la vida com un tòtem. I què passa amb el dret a la vida digna? Parlen del naixement a tota costa, a qualsevol preu? I encara més. Si el problema veritable per a la prevenció de l’embaràs no desitjat és l’educació sexual, aparquin els bisbes retrògrades i els radicals provida, senyors del PP, i assegurin-se que entren professionals competents a les aules per desemmascarar tots els tabús i els prejudicis sexistes. La resta és pornografia política.
