E, d’enlairar-se; “Quan hagué dit això, es va enlairar davant d’ells; un núvol se l’endugué, i el deixaren de veure” (Ac 1, 9)
El filòsof Carl Schmitt, en el seva obra Teologia Política, diu que el llenguatge polític modern és pura secularització del llenguatge religiós. És a dir, que molts dels conceptes que usem freqüentment en la política d’avui dia són manllevats directament del llenguatge teològic. Un concepte clar, per exemple, és el terme sobirania, que Schmitt remet inevitablement a la irresistibilitat de l’únic poder irresistible: el poder de Déu. Per dir-ho d’una altra manera, un poder sobirà és aquell que no es deu a cap altre poder. Pura metafísica, vaja.
No sé si el filòsof alemany hi estaria d’acord, però enlairar o enlairar-se és un altre d’aquests conceptes amb una càrrega teològica considerable. En els textos i en la litúrgia judeocristiana, enlairament és sinònim de fer via cap a la terra promesa… “Amunt els cors!” (és a dir, enlairem-los), diuen els capellans a la missa…
Aquest cap de setmana, l’elogi de l’enlairament ha irromput amb força en el discurs polític de la Catalunya preelectoral. Mentre que des del Monestir de Sant Benet de Bages, Artur Mas apel•lava la necessitat d'”enlairar el país en ambició nacional” tot recordant el poeta Joan Maragall, el president José Montilla –enfilat dalt de l’avió inaugural del flamant aeroport d’Alguaire– apostava per “enlairar econòmicament Catalunya”.
Pura coincidència? Potser sí, molt probablement no. El que és segur és que el sentit que deu tenir la paraula per un i altre és ben diferent. Aquí i ara, més enllà dels assajos d’eslògans, es tracta de veure qui és més capaç de fer emergir Catalunya d’aquest estat d’ensopiment generalitzat. En definitiva: demostrar que hom s’ho creu de debò. Qui s’ho creu?
