Encarrilar un referèndum a deu anys vista

"Trobar la manera de fer les coses no serà fàcil i no hi ha cap garantia que arribem a una solució viable. Però tenim alguna alternativa?"

Tornem a la casella de sortida, aparentment, però ja som en una altra partida. El copresident Torra («copresident» no per manllevar-li dignitat sinó per no perdre Puigdemont pel camí) posa damunt la taula un concepte vell i nou al mateix temps: pactem un referèndum. D'entrada, per marcar paquet de cara a la trobada del 9 de juliol amb Sánchez i per no esverar la parròquia a Catalunya, hi afegeix la terrorífica paraula autodeterminació. No li acceptaran, per descomptat. Però l'important és el referèndum, no el nom que li posem: en podríem dir «procés participatiu i democràtic perquè la societat catalana es manifesti a les urnes en relació a Espanya». El nom és igual. El que compta és que sigui un referèndum.

 

És un gest de realisme, al mateix temps que s'apuja el llistó. No és ni pot ser una jugada brillant, un castell de focs, però té la virtut de ser una proposta tossuda i tranquil·la. Per una banda hi ha la dramàtica i abusiva qüestió dels presos i exiliats polítics, sens dubte, a la qual caldrà trobar solucions sensates i agosarades, després de preparar el terreny i desinflamar-lo. Però per l'altra forçosament cal buscar una sortida. I aquesta sortida fa anys i panys que es diu referèndum, com sap tothom, fins i tot els que ara per ara no estan disposats a acceptar-ho per res del món. I seguirà dient-se així en el futur, passi el temps que passi fins que aconseguim votar amb normalitat, sense policies paramilitars apallissant ciutadans, sense amenaces, sense por, sense repressió.

 

El referèndum pactat és el mínim comú denominador de la immensa majoria de la societat catalana. Pactat amb el govern espanyol, amb unes garanties que el facin internacionalment homologable, amb unes condicions raonables i amb un compromís molt clar de respectar escrupolosament el resultat que surti, sigui el que sigui.

 

Tots hem d'anar aterrant, cosa que no significa rendir-se. Cal fer autocrítica a l'independentisme i el catalanisme, sens dubte, però també a l'espanyolisme, un miracle que trigarem a veure... No hi ha dreceres: ni els garrots dels paramilitars, ni els jutges salva pàtries, ni el 155 permanent, ni tirar pel dret i declarar independències no creïbles. Trobar la manera de fer les coses no serà fàcil i no hi ha cap garantia que arribem a una solució viable. Però tenim alguna alternativa? Algú, a Catalunya o a Espanya, té una idea millor, més impecable i més difícil que un referèndum pactat?

 

Problema? Que per fer això és imprescindible una altra Espanya, i aquest és el vell parany... Sánchez és un miratge, un parèntesi, una distorsió passatgera de la història de sempre, o té possibilitats reals de canviar de rumb? Costa de dir, ara per ara, perquè hi ha senyals contradictoris i tot és massa tendre i fràgil. En teoria, en una Espanya millor, Catalunya té un horitzó millor, sigui per marxar-ne o per quedar-nos-hi: el que vulgui, democràticament, la majoria. Una majoria clara, no del 50,0001% ni del 55%, posem per exemple que del 51%.

 

Però podem esperar aquesta Espanya millor, que accepti que els catalans votem, en un termini de tres, cinc o deu anys? I una Europa millor, que afavoreixi aquest canvi i superi el pànic a fer rebentar totes les costures si els catalans ens en sortim algun dia? Després d'anys d'inflamació, de menysteniment, de greuge i de ceguesa política, a més de les garrotades, cal tenir molta, moltíssima fe...

 

 

Tanmateix, el tàndem Torra-Puigdemont mou fitxa suaument. Amb cautela i desconfiança, però la mou. Ningú no vol començar la nova partida com a perdedor, ningú no vol rectificar d'entrada. I ningú no està segur que això sigui efectivament una nova partida. Ara bé: alguna cosa s'ha de fer, començant per aprofitar l'oportunitat sense creure-se-la massa.

 

Deia Alex Salmond fa un parell de setmanes que «el Regne Unit no va regalar a Escòcia el referèndum, el vam batallar durant seixanta anys». Uns diuen que no el voldran mai, d'altres el voldríem demà passat... Entremig, l'espai per a la política, l'estratègia i el temps, a més d'eixamplar la base. Sense deixar-ho per a la setmana dels tres dijous i sense afluixar.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?