Els altres venien del franquisme, molts d’ells. Eren gent de dretes, conservadora, carca, sobretot en l’àmbit moral, i confessionalment catòlics. Bàsicament, gent d’ordre, tradicionalista, per dir-ho d’alguna manera. Els funcionaris de l’estat destinats aquí, tan civils com militars, n’acostumaven a ser tots, però hi havia també força gent catalana autòctona, no necessàriament espanyolista i anticatalana, famílies senceres que recollien una certa tradició carlina i, fins i tot, algun representant de la noblesa rural local, de cognoms catalaníssims i actituds conservadores. Algun d’ells, al Parlament, s’havia declarat “catalanista” i tot… La unitat d’Espanya era important per a ells, tot i que no la defensaven contra Catalunya, sinó amb Catalunya dintre. El matís no és menor. Mai no se’ls hauria acudit de dir o fer segons què. En general, acostumaven a tenir tots una certa edat i no hi sovintejaven les persones amb professions liberals o titulacions especialitzades. A tot estirar, a més de funcionaris, alguns eren empresaris o bé, simplement, propietaris…
Però aquests altres són una altra cosa, perquè són pitjors. Tenen tots de mitjana edat per avall, la majoria disposen d’alguna titulació acadèmica i no hi són freqüents els catalans d’origen. Són gent jove, endreçada i amb bona planta, que poden exhibir un passat immaculat en matèria de corrupció, perquè mai no han governat, i que, si bé inicialment es definien socialdemòcrates, per a passar després a ser liberals, en realitat fan costat a totes les mesures més reaccionàries i antipopulars que es puguin presentar. N’hi ha que, fins i tot, procedeixen de partits d’esquerres, sobretot del PSC. Tenen, tots ells sense excepció, una relació d’odi amb Catalunya, la llengua, la cultura, la identitat nacional, la personalitat política, que es palesa a cada actuació o declaració que fan, per irrellevant que sigui. Mantenen una actitud d’aversió cap a l’idioma tan extremista que, tot i que en coneixen la llengua, no acostumen a utilitzar-la mai, sobretot en l’àmbit institucional. Són, fonamentalment, gent que sent una al·lèrgia profunda a la diversitat i que no accepten l’existència de Catalunya com a societat nacional diferenciada i aquest és el tret polític que més clarament els defineix.
Nascuts molts d’ells aquí, senten amb el país una incomoditat tremenda, sense precedents històrics, de manera que, si fent un sol gest, en poguessin esborrar l’existència del mapa dels pobles vius, no tinc cap dubte que el farien. I, realment, ha de ser molt trist de viure en un lloc amb el qual no t’identifiques, que no el sents com a propi i al qual no vols pertànyer. Tenint en compte que ningú no els obliga a viure-hi i que, a la Unió Europea, tots els ciutadans europeus hi tenen llibertat de moviments, no s’entén com és que encara s’estan aquí, si tan malament s’hi troben, i no aprofiten l’ampli espai de possibilitats de nova residència que ofereixen les desenes de milers de quilòmetres quadrats del territori europeu. Podien anar, amb el seu discurs, posem per cas, al País Basc, Irlanda, Flandes o Escòcia, a veure quina resposta hi troben. Com que allà no són catalans, se m’acut que potser s’hi trobarien bé…
