Un parell de dies després dels atemptats de Barcelona i Cambrils vaig viatjar a Dinamarca. Era una sortida de cinc dies entre feina i vacances. I allà la noticia també era a tots els diaris i telenotícies locals. Fins el punt que parlant amb uns danesos m’explicaven que el que els sobtava era el perfil dels terroristes: nois joves que havien sigut educats a la manera occidental però radicalitzats per una autoritat espiritual de dins de la comunitat. Nois però que ni havien anat a combatre a Síria ni a l’Irak i havien tornat. Responien a aquest perfil que d’un temps cap aquí, tan agrada a Daesh perquè costen tan de detectar. El perfil dels joves que ja viuen- fins i tot han nascut- aquí, a Europa, però que se senten atrets espiritualment per aquesta ideologia, que és una desviació de l’islam.
M’explicaven que en aquests casos, en el seu país si la policia danesa no pot demostrar que els que han tornat de fer allò que hem convingut d’anomenar la gihad no han comès delictes de sang no van a la presó, sinó que passen per un programa de desradicalització que inclou una sèrie d’ajudes econòmiques, trobar una feina, seguir els estudis… per reincorporar-los a la societat. Com si amb això s’asseguressin que ni tornaran a la gihad i que no atemptaran contra Europa.
A propòsit de programes de prevenció de radicalització, el paper de la dona és molt important, perquè es creu que és la que pot evitar la radicalització dels fills, per l’autoritat que té davant d’ells. Altra cosa és però quan la mare creu i/o milita també en la causa i és partidària que el fill hagi d’anar a fer la gihad tot i el risc de perdre’l. I arran del paper de les dones i els fills, vaig llegir una entrevista a la periodista Anna Teixidor, especialitzada en aquestes qüestions, que em va fer pensar. Teixidor plantejava una pregunta que fa témer el pitjor, que si no es respon correctament i segurament primer des de les mateixes comunitats musulmanes, podem tornar a ser víctimes d’un episodi semblant d’aquí a ben poc temps. Teixidor preguntava: “Hi ha algú que se n’estigui ocupant de la lectura del martiri que fan els fills dels mujahidins morts?”. Pensem-hi. Les vídues que viuen aquí, estan rebent alguna mena de suport psicològic que els permeti fer una relectura de la situació per la qual han passat? Perquè al final el que senten és nostàlgia pel marit, i això les pot portar a creure que el seu home ha lluitat per una causa justa. I els fills? Si pensen que els seus pares són herois, quin futur tenen, aquests nois, en la nostra societat? A Ceuta i a Melilla hi ha ajudes, per exemple, a les famílies que algun dels seus membres ha anat a fer la gihad i no ha tornat. I que els familiars i amics dels nois que vivien a Ripoll, malgrat que haguessin decidit fer la seva gihad, el seu esforç, dins a casa seva, també n’han tingut, d’ajuda.
Ja sé que cal ser positiu i optimista i sóc partidari d’abraçar l’eslògan del “No tinc por” però o creiem de veritat en una feina conjunta d’ambdues comunitats per fer aquest acompanyament, relectura o reinterpretació en les generacions més joves i més influenciables del què passa i per què passa o no hi haurà cap altra manera de prevenir un acte d’aquestes característiques en un futur.
